No ser mai indiferents al dolor dels altres
HE CELEBRAT tots els Gaudí i Goya per a Cesc Gay. Per ell, que retrata ànimes masculines com ningú, i perquè Truman tornarà a la cartellera i la podré veure. Fan com sóc de la seva trajectòria, i llegida la sinopsi, vaig tenir tan clar que m’agradaria i m’afectaria que la vaig guardar per més endavant. Mentre espero Truman, a més de veure Spotlight, impecable i necessària, treballo a casa la llista de pel·lis ideals per veure amb la canalla i saber que el que remouran i les preguntes que provocaran seran tan apassionants com la història. Cintes que soletes generen un cinefòrum posterior enriquidor, que no tenen voluntat pedagògica explícita i per això acaben sent tan educadores.
Cometas en el cielo és molt amunt en aquesta selecció (on, per cert, agrairia que em suggeríssiu les vostres), i hi afegeixo amb entusiasme, ara que l’acabo de tornar a veure, la francesa Les neus del Kilimanjaro. Quina delícia de cinta, utilíssima per explicar-nos com la crisi fa que les víctimes es barallin entre elles. La parella és sensacional, la trama dura i tendra alhora, plena de matisos entre bons i dolents. Ella, Marie Claire, diu la frase que ho resumeix tot, quan fan balanç autocrític dels ideals no acomplerts: “Però mai no hem sigut indiferents al dolor dels altres”. L’obsessió per entendre els perquès i la capacitat per empatitzar són del tot captivadores. És un retrat precís sobre la bondat i la difícil però existent solidaritat entre els perdedors.
Sí, el cinema emociona, excita, fa riure, fa passar por, i és ple d’efectes especials. Però l’efecte més especial per a mi és quan t’ajuda tan bé a entendre i estimar la condició humana. Llavors t’aixeques per aplaudir.
