Camins que s’esvaeixen
Dimarts a la nit el Sense ficció posava el focus d’atenció en un punt de la nostra geografia on molts catalans tenim algun record: la Panadella, l’àrea de servei situada entre Igualada i Cervera que servia (i encara serveix) d’aturador per a viatgers i conductors de camions i autocars. Una petita ciutat que ofereix menjar, descans i esbarjo en els llargs trajectes de carretera. Gairebé tothom al país s’hi ha aturat alguna vegada a la seva vida.
El documental de Josep Rovira s’acosta a la Panadella apel·lant precisament a aquesta memòria comuna. Construir un retrat global a partir de la imatge parcial i individual que tenim a la memòria cadascun de nosaltres. I precisament això és el que despertava la curiositat de l’espectador: descobrir el que hi havia més enllà del record i activar la nostàlgia. La melancolia és un sentiment molt potent a nivell televisiu.
L’arrencada amb la càmera al muntacàrregues del menjar, al costat d’un entrepà de truita, ens portava de cop a les entranyes i ens situava ràpidament en el context. Sensacional l’excursió en cotxe dels germans Requesens, que regenten el Restaurant Parada. Dos personatges perfectes per servir una mica de fil conductor del documental. La seva espontaneïtat davant la càmera, la pila d’anècdotes acumulades i, sobretot, el sentit de l’humor per explicar-les són una peça clau en la narració. La Panadella: històries de carretera és una mena de microscopi que posa la lent en un punt diminut de la geografia i que, en ampliar la imatge, ens fa descobrir un món. La petita història és la més potent. És també una mena de viatge en el temps. Aquella àrea de servei, ara mig oblidada, és com si hagués quedat aturada en el passat. Però t’adones que la vida hi continua amb les seves rutines. El documental va més enllà de la història del lloc. És un retrat també de l’evolució del país i la societat, dels canvis de costums i necessitats. Posa en evidència unes característiques del territori i una Catalunya que sembla que no existeixi. Molt interessant l’aportació que hi van fer el professor de geografia i els seus estudiants repassant els antics camins que duien a la Panadella. Són històries de carretera i la radiografia d’un territori.
Ara bé, el documental es va convertir també, en certa manera, en un anunci i un reclam. Em jugo un pèsol que tots els que dimarts a la nit vau veure el Sense ficció vau pensar que no trigaríeu a tornar a la Panadella només per menjar aquella magnífica escudella i carn d’olla que preparen amb rigor històric i precisió el Musa i l’Adama.
