El Dalmau és la clau

Dimecres a El gran dictat el concursant Marcel Arias es va emportar un pot acumulat de 98.070 euros després d’haver-hi participat durant vuitanta-vuit programes. Una xifra rècord. Feia dies que patíem per la seva cua arrissada. L’Òscar Dalmau l’havia advertit que, en cas que s’emportés la morterada, l’hi tallaria. Al final es va conformar amb un rínxol. L’alegria va esclatar quan vam saber que havia escrit correctament la paraula kagú, un ocell originari de Nova Caledònia que Arias va escriure ràpid i sense dubtar: “Com que no en tinc ni idea, he optat pel més fàcil”, va admetre amb el riure nerviós davant del suspens del moment.

El gran dictat té alguna cosa d’especial perquè entronca amb els formats més clàssics i destil·la una familiaritat que la tele està perdent. Els concursants rivals s’abracen com si fossin amics un cop acabada la prova. L’audiència fa dies que empatitza amb el guanyador i desitja la seva victòria final. Hi ha un equilibri perfecte entre el ritme i el suspens. No s’abusa de la paciència de l’espectador. Com tots els bons concursos televisius, t’obliga a participar-hi des de casa encara que no ho vulguis, i cadascú ho fa des del seu nivell. La clau de l’èxit és l’Òscar Dalmau, perquè és diferent. I la gent a la tele hi vol veure persones diferents. Ulleres excessives, barbut, una bona mata de cabells i un look vintage. Però no és disfressa ni estètica televisiva. És així. I l’Òscar Dalmau transmet aquesta autenticitat. Fuig dels estereotips televisius dels presentadors actuals. Sembla despreocupat pel sentit de l’espectacle, no s’esgargamella intentant insuflar emoció, no busca agradar a l’espectador. Dalmau connecta amb els concursants i l’audiència d’una manera molt més subtil. Se’ls guanya. Perquè l’esquer és la seva personalitat i una naturalitat desmenjada, irònica, que la tele sovint perd a la recerca de l’impacte i la intensitat. Prefereix la sornegueria, un punt de murri i riure només quan li ve gust. Abunden els presentadors impostats que es fan els simpàtics i amb la mirada et supliquen la teva aprovació. Dalmau va fent sense semblar gaire amoïnat per tot això. Hi ha molta veritat en la seva actitud, i això es transmet a l’espectador i al format sencer. És un programa honest. I l’espectador ho agraeix. Dalmau diu que El gran dictat serveix perquè entre tots destrossem una miqueta menys el català. També serveix per destrossar una miqueta menys la tele que hi ha.