El sensacionalisme de García Ferreras
Els serveis informatius de La Sexta estan caient en el groguisme més vulgar informant sobre els atemptats de París de la mà del seu principal representant: Antonio García Ferreras.
Dissabte, a La Sexta noche, posaven en pràctica el principal sistema de desinformació en cas de catàstrofe: la tertúlia. Les connexions en directe amb García Ferreras des de París encara degeneraven més el resultat periodístic. El periodista feia servir un vocabulari efectista i emocional, ple d’adjectius que guarnien el drama en comptes de donar informació útil: “Una mujer estaba llorando, sollozando, implorando: «liberté, egalité, fraternité...»” Es recreava en els mostraris de flors i espelmes i posava intensitat en tot el que feien els nens: “Una niña de diez años ha depositado una vela...”, “Miren qué dibujo ha dejado un niño...” Emfasitzava les paraules més tràgiques. La paraula massacre era la més repetida.
Tant per La Sexta noche com per l’informatiu de diumenge al migdia, García Ferreras no parava d’assenyalar els trets de bala a les parets del restaurant Le Carrillon. Hi posava els dits a dins. Mentre els tocava amb l’índex ens insistia que ens fixéssim bé en el que ell anomenava “cicatrices”. Hi donava aires poètics: “En esta pared han quedado tatuados los disparos de los Kalashnikov de los yihadistas”. I vinga ensenyar espelmes i flors mentre feia un relat molt primari de sentiments: “Esta es su arma contra la barbarie”, reivindicava mentre acostava a la càmera una petita espelma apagada.
I, al final, ens va ensenyar una gran taca de sang sobre l’asfalt amb cara d’afectació. Assegurava que portava molta estona pensant si fer-ho: “Si observáis bien el charco, viene precedido por un reguero [...], los impactos que vemos en el muro buscaban a esa víctima, fue herido y ahí fue rematado”. Sensacionalisme en estat pur. Per com s’hi va recrear, no semblava que hagués dubtat gaire a ensenyar-ho. Aquesta va ser la seva gran aportació informativa a la tragèdia.
Diumenge, a l’informatiu del migdia, García Ferreras preguntava a una dona que havia anat a la sala Bataclan la nit abans de l’atemptat: “Tú que has estado dentro, ¿te imaginas cómo se han podido vivir esos momentos?” La imaginació al poder. Un altre recurs de gran fiabilitat informativa. I això ho fa la cadena que s’intenta vendre com a succedani de la televisió pública a Espanya. Diumenge, a La Sexta noticias, la periodista Helena Resano explicava amb admiració que quan els familiars de les víctimes passaven per davant dels periodistes, els càmeres francesos abaixaven els objectius per no gravar-los: “Nosotros hemos intentado grabarlos, con la cámara y con el móvil, y los compañeros nos han pedido que no lo hiciéramos”. Aquesta és la diferència informativa entre un país que té com a tradició respectar els drets dels ciutadans i un que no.
