Ahir vam tornar a ocupar la via pública. Ahir es va tornar a fer visible i audible el desig i la voluntat col·lectiva dels catalans: esdevenir un poble lliure per decidir sobre el seu futur i la seva configuració nacional. Per entendre on ens trobem, n'hi ha prou de fer una comparativa: mentre el primer ministre britànic, David Cameron, literalment implora als ciutadans escocesos que vulguin restar dins el Regne Unit, i els fa ofertes d'última hora (que potser li acaben funcionant), el president espanyol es limita a remugar, amb la seva veu pastosa, que ho té "tot a punt" per impedir que els catalans i les catalanes exerceixin el més bàsic dels drets democràtics, que és el dret a votar. Només això resumeix quina fal·làcia d'estat de dret ha construït Espanya d'ençà de la mort de Franco.
Així doncs, els partidaris de la consulta (tant si és per votar sí/sí, com sí/no, com no/no, perquè totes tres opcions són igualment respectables) estem en condicions d'atorgar-nos si més no la raó democràtica, enfront d'un govern espanyol incapaç de desenrocar-se del monolitisme del nacionalisme espanyol. Ara bé, en un conflicte d'aquest tipus tenir la raó és condició necessària, però no suficient. Ens falten més elements. I entre aquests elements ens falta, per exemple, un cronista.
No serà per falta de cronistes, objectarà algun lector. Tant per la banda espanyola com per la banda catalana en tenim de sobres, si s'ha de jutjar per la quantitat de tinta i de saliva que cada dia es gasta als mitjans de comunicació sobre la qüestió catalana. I és cert, però em volia referir a una altra mena de cronista. Perquè aquí el problema és que tots sabem de quin peu calcem els uns i els altres, i, per molt que ens pesi, tots estem arrenglerats en un bàndol o a l'altre. Fins al punt que és perfectament predictible el que direm. Vostè llegeixi, escolti o miri un diari, una emissora de ràdio, un canal de televisió o una publicació digital: per poc intel·ligent que sigui el consumidor, podrà anticipar sense problemes el gruix del contingut que se li oferirà en una banda o en una altra, a partir de la línia editorial de cada mitjà.
Quan dic que ens falta un cronista, penso en una figura com el que va representar Thomas Bernhard per a l'Àustria de la segona meitat del segle XX, un país profundament angoixat pels traumes de dues guerres mundials. Bernhard va ser tan austríac que no va tenir cap mena de compassió amb el seu país: al llarg de la seva obra narrativa, dramatúrgica i poètica en va retratar les misèries i les febleses. Amb tanta duresa, que va haver de suportar que alguns el titllessin d'antipatriota. Però el que és interessant, passades algunes dècades, és que els escrits de Bernhard, per dolorosos que fossin, no varen empobrir Àustria: ben al contrari, la varen enfortir.
A força de galtades, si vostès volen, però Bernhard va donar gruix intel·lectual i moral al seu país. I això és el que em falta en aquesta Catalunya que avui es tornarà a fer veure davant del món. Vostès què troben?
