25/4: L’emigració mai no s’explica només per l’economia

Sovint s’hi ha de posar també la política, per entendre-la. Si en un mateix dia ens arriben d’un mateix lloc (Líbia, en aquest cas) imatges d’un vaixell de pesca carregat de gent i imatges de l’execució cruel i a sang freda d’una vintena de cristians a la platja, és difícil pensar que les dues escenes no tinguin res a veure. La gent pot fugir de la guerra, de l’opressió o de l’extermini tant com de la fam o de la manca de feina. La inestabilitat política i l’eclosió del jihadisme al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient són també causes d’emigració. Perquè a més la política acaba impactant en l’economia. Per a molts d’aquests països -posem per cas Tunísia o Egipte- el turisme era una esperança de progrés. L’atemptat del Museu del Bardo ha tocat molt el turisme tunisenc. I a Egipte el govern dels Germans Musulmans va reduir a una centèsima part els creuers pel Nil, que no s’acaben de recuperar per la por al terrorisme. Les dictadures, les guerres i el terrorisme són causa d’emigració. Perquè fan por i perquè creen misèria. I una cosa alimenta l’altra. (També l’emigració des de l’Espanya de Franco s’explicava per aquesta conjunció de -mala- política i economia, després d’una guerra devastadora.)