.

Entrevista

José María García: "Aznar ha sigut el dictador més gran que he conegut"

Se'l considerava el ministre d'Esports a l'ombra, quan estava rere el micròfon, per la seva gran capacitat d'influència. Ara assegura que voldria tornar. I per fer informació general

.

Parla un home lliure. José María García és objecte d'una biografia escrita pel periodista Vicente Ferrer Molina ('Buenas noches y saludos cordiales', Roca Editorial) que ja passa per la cinquena edició. García encén un cigar.

Ens trobem just el dia que fa 14 anys que va fer el seu últim programa a Onda Cero. Va plegar fart de no poder impulsar l'alternativa diguem-ne de dretes al grup Prisa des del conglomerat de mitjans de Telefónica. No es va acomiadar dels oients. ¿Sabia aleshores que no tornaria?
Jo vaig marxar creient que era un adéu definitiu, sí. Cosa que ara no crec, per cert. I no em vaig acomiadar perquè no podia explicar com havia anat tot plegat. Si jo explicava la veritat, causaria un mal irreparable. Ara em penedeixo de no haver-ho explicat, però tot allò ho he deixat enrere. La meva vida canvia l'any 2005, quan em diuen que tinc un càncer. Jo sóc catòlic: practicant però també molt pecador. I, des d'aquell moment, he vist el got sempre mig ple. Allà va arrencar la meva felicitat plena.

"Vam anar a la guerra amb Prisa amb fones i sense pedres, mentre que ells tenien un exèrcit sofisticat"

Tot i callar per no perjudicar els seus, devia tenir recança per com acabava aquell fugaç intent de trencar el que vostè va batejar com l'imperi del monopoli.
Sí, el gran error de la meva vida va ser deixar la cadena Cope per anar allà. I no pas perquè la cadena Cope fos l'Eldorado de la comunicació. Però, en fi, que la deixo perquè confio que els polítics no posaran les seves manotes en aquest projecte. El que toquen els polítics ho emmerden, ho prostitueixen. El gran dissolvent de la societat, de l'amor, de la fraternitat, de la generositat… és el diner. I hi ha una equivalència amb els polítics. Jo no és que canviï la Cope per Onda Cero, sinó per un projecte d'un conglomerat de mitjans que havia parit amb Juan Villalonga, president de Telefónica, amb qui volíem lluitar en igualtat de condicions amb l'imperi de monopoli. Però nosaltres vam anar a la guerra amb Prisa amb fones i sense pedres, mentre que ells tenien un exèrcit sofisticat i tot l'armament modern disponible.

I deunidó, també, les ferides per foc amic que van rebre.
I tant!

Això passa l'any 2002, en ple govern amb majoria absoluta del PP. L'avantatge de camp era seu, en teoria.
Jo vaig anar a veure Aznar. "No ens convertirem en amanuenses de ningú", li dic, "però lògicament serem més pròxims a vosaltres que no pas Prisa". Ell acabava ficant el nas a tot arreu. Com a dictador, el situaria a l'altura de Franco. I no penso que exageri. Aznar ha sigut el dictador més gran que he conegut, i també el més malvat.

Malvat?
Jo havia tingut un enfrontament molt dur amb Miguel Ángel Rodríguez, el seu portaveu. Resulta que un dia va i em diu: "No podem seguir amb Antonio Herrero". Perdó? Però qui et creus que ets tu? Jo li dic: "No hi ha ningú en aquest país que us hagi fet tants favors com Herrero, denunciant tots els escàndols del PSOE". "Oh, és que ara ens està fotent". Li replico: "És que un periodista ha de ser creïble, perquè valgui la pena. I ha d'incomodar el poder. Si no…, què és? Mira, no toquis l'Herrero, perquè et munto un ciri d'upa". I sí, Rodríguez reacciona bé. Fins que entra Aznar en escena.

També volia el cap d'Antonio Herrero.
Efectivament. I convoca Luis Herrero i Losantos i els hi diu. Però a mi no em convoca al sopar. Això és un divendres. L'endemà, mentre feia la migdiada, arriba la meva dona, plorant. Em diu, com pot, que l'Antonio s'ha ofegat en un accident de submarinisme. Marxem amb el primer avió cap a Marbella. Hi ha al meu costat Luis Herrero. I em diu: "No sé com dir-t'ho… És molt greu". Anem a la part del darrere de l'avió i m'explica això del sopar. I, quan m'assabento que Aznar no apareix a l'enterrament, m'acabo d'emprenyar. Dilluns li fem un programa extraordinari d'homenatge i li clavo una repassada sense pietat a Aznar. Aquella mateixa tarda li fem un funeral. I arriben Ana Botella i el seu fill gran. El noi em dóna la mà mirant cap a una altra banda. I jo l'agafo per l'orella i li dic: "Xaval, la mà es dóna mirant als ulls. I algun dia entendràs per què he dit el que he dit del teu pare".

Quines confiances, no?
Jo l'havia dut a la Vuelta un parell de dies i també m'estimava molt l'altre fill, l'Alonso, que és avui amic d'un dels meus fills. Però això no vol dir que Aznar no fos un dictador, un malànima de la comunicació. Luis Herrero ja m'ho advertia, però jo pensava que m'ho deia perquè no deixés la Cope.

Al principi de la conversa ha suggerit que està disposat a tornar, la qual cosa deu voler dir que alguna cosa li balla pel cap.
Jo voldria tornar, sí. Però això vol dir fotre enlaire la vida als meus fills, que ara estan tranquils perquè el seu pare s'està calladet. Però m'agradaria fer un programa generalista, de ràdio i de televisió, que sigui un compendi de tot: actualitat esportiva, social, política. Però s'ha de donar una circumstància que ara és improbable (i abans era impossible). En aquests moments, la informació a Espanya és un caos, perquè gairebé tots els mitjans estan en fallida tècnica, amb alguna excepció. Ho estan els grans, com Prisa, que ha arribat a deure 3.500 milions d'euros, o Unidad Editorial, que en deu 1.500 als seus socis italians. Les empreses mitjanes… ni hi són ni se les espera. I les petites? A l'esquerra, 'Público', tancat. A la dreta, Intereconomía, tancada. Jo, per tornar, necessito una empresa sòlida. Però avui no n'hi ha i, en conseqüència, els reporters viuen amb molts neguits.

"El que està fent Telefónica amb Canal+ és una bajanada. I demostra un desconeixement al·lucinant de la comunicació"

Com que vostè presumeix de confidents, posaré a prova els meus. Em diuen que està en converses amb Telefónica.
Jo sóc amic personal de César Alierta. I he sigut assessor seu per a aquests temes. Ara ha deixat la presidència, però també tinc molt bona relació amb qui és el seu relleu. Ara bé, no tinc cap capacitat executiva i mai l'he tingut. De fet, penso que el que està fent Telefónica amb Canal+ és una bajanada. I demostra un desconeixement al·lucinant de la comunicació… La fusió és mentida: Telefónica el que fa és comprar una empresa enfonsada i en la ruïna absoluta. Els paios que portaven Canal+ estan obsolets i acabats.

Doncs acaben de muntar #Cero, un nou canal generalista.
Com pots muntar un canal de televisió ara? Amb Buenafuente, que no és que estigui cremat, és que està carbonitzat. Amb Eva Hache. Qui és Eva Hache? O aquests que es fan dir 'Ilustres ignorantes'. És un despropòsit.

No m'ha contestat sobre vostè i Telefónica.
Jo el que no faré a Telefónica és televisió.

Però ha passat de l'impossible a l'improbable. Per què?
La diferència entre abans i ara és el meu desig: les ganes que tinc de posar-m'hi. Quan passa la crisi amb Onda Cero, volia prendre'm unes vacances llargues. Però, només dos dies després de marxar, rebo una oferta de Lara: em proposa ser director general d'esports a Antena 3.

Dos dies després que vostè marxés, Antena 3 no era propietat encara del grup Planeta.
Exacte! Això em permet descobrir una altra circumstància del dictador Aznar. Em cita Lara per esmorzar al Ritz i em trasllada la proposta. Jo li dic que em sorprèn que ho faci, perquè em consta que hi ha vuit o deu postors per comprar Antena 3 a Telefónica superiors a l'oferta de Planeta. Em diu: "Que n'ets, d'ingenu". I jo: "Home, ingenu sí, però burro no". I em posa sobre la taula una carpeta. "Saps què és això?" "No". "Ahir vaig ser a la Moncloa, amb Aznar. Aquí sobre la taula tens el contracte per als seus dos primers llibres, un cop deixi de ser president. La quantitat? T'espantaria. I ara, ¿a qui creus que donaran la televisió?". I li va donar Antena 3. Això sí, aleshores adquireix una obligació: fer-se càrrec de 'La Razón'.

"Quan em diuen de substituir Luis del Olmo, m'hi nego. A mi em semblava que ell havia de sortir per la porta gran"

Una altra oferta que li fan és la de substituir Luis del Olmo.
Aquesta l'he mantinguda més en secret. No he sigut mai un gran amic seu, però sí que hem sigut col·legues. Entre la seva concepció del periodisme i la meva hi havia un món. Un dia, quan ell era a la Cope i jo a Antena 3 Radio, em diu: "Quantes emissores has demanat?" Jo li dic que cap, que el comunicador no pot ser empresari. Perquè es perd molt de crèdit i la credibilitat és el nostre únic patrimoni. "Si no et donen les emissores", li dic, "aniràs a matar i perdràs l'objectivitat". I sí: comença una campanya ferotge contra Alfonso Guerra, perquè el fa responsable, i comença a dir-li 'el lleter asturià' a Blas Herrero, que les havia guanyat. Ara, quan em diuen de substituir-lo, m'hi nego. D'una banda, perquè l'emissora és inviable, tot i tenir un diari. Les ràdios són freqüències: com més repetidors tens, més factures. I ells no en tenien. Però el factor definitiu és que a mi em semblava que Del Olmo havia de sortir per la porta gran.

Doncs no se'n va sortir. Va tenir un final professional amarg.
Perquè va convertir-se en empresari. O ets comunicador lliure o ets empresari.

Això que la ràdio són freqüències vostè ho va aprendre per la via dura, quan Polanco compra Antena 3 Radio.
No, Polanco compra l'emissora per fer desaparèixer el competidor. Al final, les llicències les utilitza en coses com Radiolé, a les quals no dóna cap importància. Polanco s'aprofita de la debilitat econòmica de Javier de Godó, com a conseqüència del fracàs d'Antena 3 Televisión. Jo m'havia cansat de demanar-li que separés tots dos negocis. Que una hòstia a la ràdio eren 5.000 milions de pessetes, més o menys assumibles. Però a la televisió eren 25.000 milions i ja no resultaven tan assumibles. La tele privada va ser un fiasco a l'inici i això els va obligar a vendre la ràdio. És l'únic cop que Javier de Godó m'ha mentit: un dia em cita al Ritz per esmorzar i em diu que ha de vendre Antena 3, però em garanteix que mai la donarà a Polanco. I ven la ràdio a Polanco.

Quant temps va passar entre la promesa i la venda?
Ni un mes.

En el llibre li atribueixen unes quantes gestes. Garci hi surt suggerint que vostè va ajudar a aturar el cop del 23-F, es diu que va aconseguir desconvocar una vaga d'Iberia, que el seu posicionament sobre l'OTAN va ser decisiu per fer que el 'sí' –que perdia als sondejos– acabés imposant-se al referèndum… No es moca amb mitja màniga.
A veure, el primer que vull deixar clar és que jo no tinc res a veure amb el llibre. Jo sóc un enamorat de la màxima "Prohibit prohibir". Resulta que em ve a veure Vicente Ferrer Molina, que va ser subdirector d''El Mundo' i ara és director adjunt d'El Español. I em diu que vol fer la meva biografia. Jo responc que no és el moment. Per a mi, una biografia és l'estació terminal. I això és Déu qui determina quan arriba, però jo crec que em queden molts anys. Però em contesta que és ell el que la vol escriure i em diu que no serà una fel·lació. I això m'encanta. "M'ajudaràs?" "No", li dic. "Però col·laboraràs?" I jo: "Què vols?" Ell em diu: "Necessito que un dia em donis sis hores". Jo li dic que no, que li accepto una hora diària durant sis dies. I que no l'ajudaré ni amb fotografies ni amb direccions.

"Sóc un enamorat de la rebel·lia, però he tingut la responsabilitat necessària per saber quan em tocava col·laborar"

Queda clar. Però ja veu que se'l retrata com algú poderós.
La part positiva em sembla excessiva, l'elogi. Em concedeix un poder que mai he tingut. I la part negativa, la trobo poc rigorosa. Però jo admiro la feina fenomenal, tremenda, del Vicente, i per això l'ajudo ara amb les presentacions. Sobre això que em pregunta d'implicar-me en esdeveniments clau: sóc un enamorat de la rebel·lia, però he tingut la responsabilitat necessària per saber quan em tocava col·laborar. Ara, el 23-F, diu?

Sí, Garci opina que la població va sentir que si la ràdio era capaç d'explicar el cop des de primera línia volia dir que no era tan greu.
És que ningú podia passar una unitat mòbil, perquè el carrer estava tallat. Jo me n'hi vaig i com que em coneixien em van deixar superar el cordó policial.

Vostè es va fer popular també pel seu peculiar i sonor ús del vocabulari espanyol.
Jo era conscient que parlava per a una població rica i universitària, però també per a treballadors i gent illetrada. Paraules com 'abrazafarolas', 'lametraserillos' o 'correveidile' tenen un gran avantatge: s'expliquen per elles mateixes.

"La paraula 'lametraserillos' està a l'abast de tothom. El mèrit és investigar algú fins que estiguis legitimat per dir-li això"

D'on les va treure?
Del diccionari i del carrer. També llegint. Un dels meus amics íntims és el millor articulista de la premsa espanyola. Parlo de Raúl del Pozo, que per cert em va escriure un article preciós on deia que, al marge dels meus èxits, jo era bona persona, i trobo que això és el millor que pots dir d'algú. Ara, deia de mi: "És un paio llestíssim, perquè amb vint parauletes s'ha fet milionari". No, Raúl, no. La paraula 'lametraserillos' està a l'abast de tothom. El mèrit és investigar algú fins que estiguis legitimat per dir-li això. És com aquell acudit. Un home crida el mecànic perquè el cotxe no li va. Arriba el mecànic, obre el capó, colla un cargol i el cotxe arrenca a la primera. "Quan li dec?", diu el client. "Cent euros". "Home, per collar un cargol!" "No, el cargol li collo de franc. El que li cobro és per saber quin cargol toca collar".

El seu amic li diu 'bona persona', però sap que trobaríem algú que discreparia d'aquest diagnòstic…
Sí, molts: he recollit milions d'enemics. Però pensi que l'encefalograma pla del comunicador són els indiferents. Pots tenir un milió d'amics i un milió d'enemics, però no pas un milió d'indiferents. També he de dir que, amb el temps, sembla que ha prevalgut el bon record. Actualment només rebo missatges de suport. Fa 14 anys que estic retirat però encara no puc anar al futbol: tothom em para per fer fotografies. Hi ha un corrent d'estimar el García. Però penso que, més que mèrit meu, és un demèrit dels qui han pres el relleu. A mi em fa pena, el periodisme: el polític i l'esportiu. Abans, una notícia no ho era fins que no estava contrastada. Ara hem passat a no deixar que la realitat espatlli un bon titular.

Paradoxalment, hi ha més consum informatiu que mai. I producció.
No hi ha periodisme d'investigació ni de denúncia. El periodisme esportiu s'ha convertit en el "hi-hi, ha-ha-ha". I les tertúlies televisives polítiques són el pitjor de tot. Són una ràdio mal feta amb quatre paios dient carallotades a veure qui deixa anar la barbaritat més grossa. Quina pena. I la ràdio? Jo vaig lluitar moltíssim perquè el paio que mirava la televisió abaixés el so i engegués el transistor.

Tornant als insults. No n'ha volgut rectificar mai cap?
Jo no he volgut fer mal a ningú intencionadament. Però és obvi que, com a conseqüència de les meves crítiques, he pogut fer molt mal.

Quan diu que algú coix és un 'engañabaldosas' està proporcionant escarni, no pas informació rellevant.
Probablement. I potser ara m'adono que no tenia prou temps per mirar i veure-ho. Jo he arribat a tenir set maletes en diferents punts d'Espanya. En un mateix dia he agafat cotxe, helicòpter, tren, avió, moto… Només em faltava el patinet! Això mentre dirigia 150 paios, seguia la Lliga, la Vuelta, firmava un programa diari de cara al públic… Mirava i no ho veia, a vegades. En aquest cas, que ho vaig dir a J. J. Santos, m'equivoco i demano perdó per posar-me a la seva altura, ja que ell s'havia ficat amb mi. Això ja ha passat. Recordem la meva guerra amb José Ramón de la Morena. Doncs un dia em truca i em diu de dinar. I dinem i, des de llavors, hi tinc bona relació. Estàvem equivocats.

"No és que pensi que qualsevol temps passat hagi sigut millor. Però en l'actualitat hi ha milers de coses perfeccionables"

I no pot ser que altres coses d'aquells anys daurats les tingui així mateix idealitzades?
Jo no és que pensi que qualsevol temps passat hagi sigut millor. Però en l'actualitat hi ha milers de coses perfeccionables. Un dels motius pels quals vull tornar és per la situació en què està Espanya. Hem de sumar, no pas restar. Tan greu és que els bojos de la dreta vulguin gairebé tornar a la Guerra Civil del 36 com que hi hagi una esquerra boja. Hem d'anar units a enfrontar-nos als nostres reptes. Quan apareix Iglesias, m'encanta, perquè se suposa que és el rebel. Però quan hi aprofundeixo… Jo sóc un enamorat de la rebel·lia però odio la utopia i enganyar els altres. Ah, sí? Vols pagar una renda a tothom? D'on sortiran els diners? Jo lluito per una informació plural i lliure, en contra del que està fent TVE, TV3 o la televisió asturiana. Ell diu que prendrà TVE. Per a què? Per dirigir-ne el missatge? Aquesta és la teva llibertat?

I què li sembla Albert Rivera?
A mi m'agrada, però té algun defecte de molta consideració. El defecte de Rivera és la comunicació. No en sap. I això que la càmera l'estima perquè és guapet. Però ell, que és universitari, no sap vocalitzar ni organitzar el missatge amb una mínima estructura. Un dels motius és que els assessors dels polítics els hi fan l'onada i cobren. Haurien de posar-li un vídeo i dir: mira, això, això, això i això, no es pot fer.

No té en gaire estima, tampoc, els polítics dels partits tradicionals.
És que els polítics espanyols són un desastre. Miri Rajoy. No és que sigui maldestre: és que és un illetrat en comunicació. Només saben fer coincidir els mítings amb el 'Telediario'. Què collons fas, fent mítings? Si el que hi va ja el tens guanyat! I ara un se'n va a cuinar amb el Bertín mentre l'altre corre a ballar a 'El hormiguero'. Jo tenia accés a tots els polítics, del rei cap avall. Però, sis mesos abans de les eleccions, al meu programa no en venia ni un. El que has de vendre ho has de vendre en ple mandat i aconseguir el vot al carrer. Però com que aquí no votes un paio, sinó un partit…

"De la mateixa manera que dic que Florentino és el pitjor president de la història del Reial Madrid, el pitjor programa de televisió de la història és 'El chiringuito'"

En el llibre s'explica que un dia vostè es reuneix amb Josep Lluís Núñez i li planta al davant un paper que havia aconseguit de la caixa forta del Barça. Era una llista de periodistes a sou del club. Això passa encara, al club o a l'esport en general?
Jo ja no segueixo gaire l'actualitat d'aquest tema. El que sé és que el president del Madrid, Florentino Pérez, és un perill públic per a la llibertat d'informació. Em consta que ha demanat i demana caps. Els últims, els de Carlos Martínez i el Robinson, a Canal+. El crim? En un partit amb la Reial Societat van haver-hi dos penals clamorosos a l'àrea del Madrid que no van ser xiulats i ells van explicar que, efectivament, ho havien sigut. Jo no en tinc la prova, però em consta que hi ha espais televisius i radiofònics patrocinats per diferents equips de futbol. I de la mateixa manera que dic que Florentino és el pitjor president de la història del Reial Madrid, el pitjor programa de televisió de la història és 'El chiringuito'. I parlen d'èxit amb 300.000 espectadors, que a la televisió no és res. El programa és un despropòsit en el contingut i en el continent. Un espai de televisió no pot limitar-se a posar la carota de cinc paios dient-se barbaritats amb ultrasurs oficiant de periodistes. O és inacceptable que el segon esportiu en tirada d'Espanya tingui un ultrasur com a subdirector. I a Barcelona hi ha periodistes que exerceixen d'animadores del FC Barcelona. Miri: a mi només m'han agredit un cop. I va ser un periodista, amb els seus dos musculosos fills protegint-lo. Em va pegar per dir que viatjava pagat per la Federació, que era veritat.

Aquests dies es parla molt del llegat de Cruyff. Què en pensa?
Cruyff ha sigut un grandíssim jugador. I Cruyff ha sigut un magnífic entrenador. Però ha sigut un autèntic càncer per al Barcelona: ara passaran coses molt grosses i desagradables.

A què es refereix?
Que furguin, per exemple, en quan acabava el contracte de la Fundació Cruyff amb el Barcelona, i quin abast tenia. El contracte s'acaba de renovar: de quina quantitat es partia i a quina s'ha passat? Per quina durada? Quan algú no hi és, cal guardar-li la memòria. Però les veritats també s'han de dir. Que algú pregunti a Luis del Olmo què va passar exactament en el partit de la droga. O quin paper hi jugava Jaume Roures, amic íntim dels últims anys de Cruyff. Han sigut uns anys de creu per al Barcelona i de dirigents sense personalitat.

No li fa por haver quedat desfasat, si ara torna? Vostè va ser líder indiscutit d'audiència, però l'EGM li va prendre aquest títol el 1995.
És que jo mai me l'he cregut, l'EGM, perquè el paguen emissores. Qui té més repetidors, més paga. I qui paga, mana. I qui pagava era la SER. Però, responent al que em diu, és possible que l'audiència d'aquells anys s'hagués cansat de la denúncia i volgués una cosa més festiva. Ara crec que, amb el pas del temps, han vist que no: que el que tenia valor era allò que fèiem. Ho dic per la demanda que tinc ara de tornar, eh? Però insisteixo que crec que és demèrit dels que han vingut. Si els que esperaven al darrere haguessin fet res que agradés al públic, encara que fos diferent del que faig jo, i això hagués agradat, ¿per què collons voldrien que torni el García?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT