Nigel Planer: “El Neil d’‘Els joves’ estava construït amb els meus defectes i errors”

BarcelonaHa escrit teatre. Ha cantat hit singles. Ha publicat en diaris. Ha actuat al West End. Ha doblat dibuixos. Però, a Catalunya, Nigel Planer sempre serà el Neil d’Els joves, en una eterna recerca (frustrada) del bon karma. L’actor va participar aquesta setmana al Catalunya Experience de TV3.

¿Quina relació manté actualment amb el Neil? L’aclapara?

Només de tant en tant. És curiós, perquè he treballat en xous que van tenir més audiència que Els joves, però encara, quan pujo a un taxi a Londres, identifiquen el Neil. En tot cas, no em sento encasellat, perquè he fet papers de tots tipus. I hauria estat molt bé poder-me encasellar: és molt més lucratiu!

Com va néixer el Neil?

Molts anys abans que Els joves. Vam crear un espectacle que parodiava una acció policial del 1971: van arrasar un festival de música, perquè consideraven que era massa a prop del palau de Windsor. El Neil era un dels personatges: un cantant de folk molt i molt dolent. Vam dur aquell xou, des del 1975, en teatres i clubs de mala mort. Això va fer que un parell de programes de televisió el convidessin. Quan vam crear Els joves el 1982, ell ja feia temps que rondava.

Tot un supervivent!

Fa poc, la persona amb qui vaig crear l’espectacle em va recordar que el Neil va estar a punt de no existir. L’obra durava tres hores i jo volia eliminar la seva part per escurçar-la. Sort que me’n va dissuadir...

¿Treballar a Els joves era tan caòtic com suggeria el resultat?

Era un caos organitzat, sobretot amb els efectes especials. Si havia d’ensorrar-se el sostre i caure un llit, tot havia d’estar molt mesurat. En els assajos, sí: allà hi posàvem tot el que ens passava pel cap. Però un cop filmàvem estava molt cronometrat, per no perdre el ritme del diàleg.

¿Quin percentatge del Neil hi ha en vostè o viceversa?

Bastant, bastant. Crees el personatge arrencant-te trossos de tu mateix. El Neil d’ Els joves estava construït amb els meus defectes i errors. I resulta terapèutic, perquè aleshores els pots descartar. Allò que no t’agrada, ho purgues, perquè comprens com és de ridícul.

I què no li agradava, de vostè?

L’autocompassió, allò de veure sempre la part negativa de tot, creure en coses que no acabes d’entendre, fer mandales a la paret quan en realitat no tens ni idea de què va, les conspiracions... tot el pack hippie. I els cabells! A la sèrie era una perruca, però imitava el meu pentinat de quan tenia disset anys.

Els últims anys s’ha convertit en un viatger gairebé professional.

Quan vaig deixar la universitat vaig viatjar sis mesos per l’Àsia, fins a l’Índia, amb l’equivalent de 50 euros a la butxaca. En vaig tornar molt malalt. Però va ser una experiència seminal, que em va obrir els ulls al món i als errors que fem d’actitud per no entendre que la resta de la humanitat és diferent de nosaltres. M’interessava molt, però estava tan malalt que durant uns quants anys no hi vaig poder tornar. En els últims quinze anys ho he reprès i he trobat l’excusa: escrivia per a cinc diaris i prenia notes per a una obra de teatre. I he vist com n’hem sigut de privilegiats, a Occident, per moure’ns pel món com si en fóssim els amos.

¿Coneix altres llocs on Els joves sigui tan popular com a Catalunya?

Crec que Catalunya és el lloc, de debò. És increïble. Vaig preguntar al traductor al català de la sèrie, un anglès que viu aquí, per què passava, això. Em va explicar que l’èxit espectacular que va tenir la sèrie aquí és perquè connecta amb l’humor escatològic català: el caganer i tot això.

Jo hi afegiria que també era una alenada de llibertat, aquí, després de molts anys encotillats.

Sí, també. Al Regne Unit ja portàvem més d’una dècada d’iconoclàstia i atac a l’establishment, amb els Monty Python i els seus hereus. Però aquí suposo que devia ser de les primeres coses així que es van poder veure... I m’agrada com criticàvem Thatcher, però també els que tenien la crítica de Thatcher com a forma de vida. Recordem, per exemple, com el Rick li trucava, emprenyat, culpant-la perquè la nevera de casa s’havia espatllat.

Si pogués conservar una sola memòria d’Els joves, quina seria?

El dia que vam gravar l’últim capítol, que acaba amb l’autobús estimbant-se per un penya-segat altíssim. Representa que hem acabat la carrera, no tenim feina, som lliures... El Neil toca la guitarra i va dient “És al·lucinant...” I, pam, l’autobús s’estimba. És divertit i alhora et trenca el cor. Recordo veure com queia l’autobús pel precipici: no era cap maqueta ni cap efecte especial! Va ser molt emocionant, veure-ho.