Veritat i teatre en la lluita de Trump i la premsa (1)

BarcelonaEl 'wrestling' –o lluita lliure americana– no és una competició genuïna sinó una coreografia pactada i assajada. Ara bé, els participants mantenen el paper sempre que són en públic, per un abnegat sentit del deure i de l'espectacle. Als vestidors, òbviament es relaxen. Però quan entra algú de fora, des dels anys 60, es crida 'kayfabe!' per alertar que cal tornar a encarnar el personatge i, per tant, fer veure que tots estan enfrontats.

¿I si la guerra de Trump amb els mitjans tradicionals tingués una part de 'kayfabe'? Les hostilitats verbals són innegables, però hi ha motius per pensar que, més enllà d'assenyalar-los com a "enemics del poble", tot plegat és una panòplia adreçada a llançar un missatge al seu electorat, mentre de sotamà es tracen les habituals relacions entre premsa i poder, que són alhora –per dir-ho en terminologia catòlica– de goig i de dolor. Així, l'estrafolari president planta el tradicional sopar de corresponsals de la Casa Blanca i se'n va a Harrisburg per proclamar, davant dels seus convençuts: "Les prioritats de la premsa no són les vostres". Però, mentrestant, mitjans com 'Vox' o 'Politico' –cap d'ells entusiasta amb Trump– han publicat articles on qualifiquen de "falsa" aquesta guerra contra el 'New York Times', la CNN o el 'Washington Post', per consignar tres de les dianes habituals. Expliquen com segueix donant entrevistes en exclusiva a aquests mitjans o bé com els responsables de premsa –més enllà de les atzagaiades del ridícul Sean Spicer renyant els periodistes– tenen una relació cordial amb els periodistes polítics. Els reporters accepten de grat el joc, per cert. Perquè, al cap i a la fi, poques coses inflen tant la vanitat –i el trànsit web– com tenir un polític de primer nivell emprenyat, i que ho expliqui públicament.

(Demà, si les portades de l'1 de Maig ho permeten, més.)