Acompanyament

Peces històriques triades per Josep Maria CasasúsLa medicina de la nostra època ha cregut que havia d’aplicar-se a un nou sector: el dels incurables, o més exactament dels malalts en fase terminal, abans abandonats als familiars desemparats davant del patiment d’un dels seus. Hom pensa en primer lloc en els cancerosos que no poden beneficiar-se de cap terapèutica i que han desenvolupat tantes metàstasis que no poden ser intervinguts quirúrgicament. A la seva intenció hom ha començat a obrir centres d’acolliment on els són dispensades atencions pal·liatives destinades essencialment a estalviar-los la sofrença. Aquesta nova aplicació duu el nom de medicina d’acompanyament. Si ens parem a meditar sobre la política que certs estats, entre els quals el francès, apliquen a llurs llengües minoritàries o regionals, hom no pot sinó comparar-la a aquesta medicina: hom considera, en el fons i més o menys conscientment, que són llengües condemnades a desaparèixer i hom els aplica una legislació que faci menys dolorosa llur agonia, almenys per als seus defensors. En medicina se sap que el pitjor moment per a la família es quan ja no pot fer res per tal d’ajudar al malalt. Per evitar aquesta impressió d’impotència als ciutadans conscients d’una ètnia amenaçada, l’astúcia consisteix a atorgar-los un mínim de possibilitats que mobilitzin completament la seva militància. La gent que actua pot creure de bona fe que hi ha un progrés, una millora, i queda més conformada sí, en realitat, les enquestes demostren que la davallada continua i que hom camina vers l’extinció. Abans, al temps dels nacionalismes estatals triomfants, hom es lliurava a una persecució descarada de les llengües minoritàries, qualificades de patuesos, que constituïen, deien, un fre per a la marxa cap al progrés. A França era rigorosament prohibit de parlar català a l’escola: “ Soyez propre, parlez français ” (Sigueu nets, parleu francès) es llegia sobre el frontó del pati d’escola, i hom castigava el refractari que no obeïa. Avui hom ha canviat de concepte, i hom arriba a afirmar que les llengües regionals formen part d’un patrimoni a protegir. Ara bé, hom pren la precaució que la política de protecció resti àmpliament insuficient, de manera que el francès vagi conquerint els pocs espais que resten a les llengües regionals. Són lleis calculades per a acompanyar-les a la mort bo i evitant les queixes i les denúncies dels guillats que malden per fer-les viure. [...]