“Ai, el morbo!”

-Conxita! Que entra o no entra? Se li refredarà el cafè!

-Ja vinc, ja vinc!

-Li ha sonat el mòbil dues vegades.

-Buf... Ja està, ja està... Ara ha marxat l’ambulància. Pobra criatura, quin ensurt.

-I el de la moto què?

-Se l’han endut, també. Però tot plegat no serà res. Un trau al cap un, una rebrincada l’altre, i para de comptar.

-Doncs per no ser res, deunidó els que us hi heu ajuntat per mirar. Semblàveu un cor de gòspel.

-Home, a veure si podíem ajudar o fer-hi alguna cosa! Però, esclar, tots allà apilotonats, feina rai a veure res.

-Ai, el morbo!

-Qui?

-Ningú! Ara sí que li escalfo el cafè, eh?

-Ai, gràcies, fill. Mira: qui trucava era la meva germana... Ja tornarà a telefonar. La pasta me l’he enduta a fora, oi?

-Sí senyora, com si fos al cine!

-Què dius què? Oh, amb la sirena de l’ambulància m’he quedat sorda.

-Que si vol els diaris, dic!

-Ai, doncs no ho sé, nen. Amb això de l’avió, no tinc ganes de veure segons què.

-Dona, aquí no comprem l’Abc, eh?

-Oh! Ja el vaig veure quan vaig anar a buscar l’Hola : no tenen vergonya de res. De res! I a la tele, havies d’haver vist aquests dels Qué me dices empaitant les pobres famílies a l’aeroport, marededéu, que ja es podien imaginar que no hi devien estar gens conformes, i ells vinga a furgar, vinga a furgar... Tot plegat una bestiesa, nen. No sé on anirem a parar...

-La intimitat és història, Conxita! Ara primer disparen i després pregunten: ah, li he fet mal? Saben que el sensacionalisme ven com xurros, i han de guanyar l’altre: en audiència i en temps! Per vomitar...

-Oh, és que tot el dia programes, eh? I vinga gent i més gent a parlar...

-Vostè dirà: com que l’accident aviat està explicat, tu fot-li tertulians i fot-li força blablablà. Ahir eren experts en economia, abans d’ahir en el Barça i l’endemà en aeronàutica, que si la despressurització, el no sé què hidràulic i la mare que ho va parir tot. Sabent el que vam saber en 48 hores, digui’m si allò no era desinformar! Sort que han sortit a dir-ho ràpid, el que ha passat -o el que diuen que ha passat, que aquesta és l’altra- perquè si fos a Espanya encara estarien desfilant ministros a tartamudejar com amb el tren de Galícia o el metro de València o els collons de las líneas de investigación!

-Oi tal: a l’estranger sí que van per feina... Aquest timbre és el meu telèfon? La meva germana, ja t’ho deia jo... Paquitaa?!... Nooo, no passa res, no: és que havia sortit un moment que aquí fora al bar han atropellat un nano amb una moto... No, no res, només un trau i... Doncs que el de la moto devia anar com un boig, que aquests nanos joves van com bojos, i no ha degut veure l’altre que...

-El de la moto estava parat al semàfor, Conxita. L’altre ha perdut l’equilibri quan passava, li ha caigut a sobre, i tots a terra.

-Que diu el nen que l’altre ha perdut l’equilibri... I tant! Ja pots comptar que devia venir de la discoteca aquella que tanquen de dia, devia haver begut dos cubalibres, i pam!... No ho he vist bé, no, entre l’ambulància i tothom que s’hi aturava a mirar... Com és la gent, eh? De seguida tot ho vol veure i tot ho vol saber!