“Alabat siga Déu”, pensa ella

“Posa’m una mica de pernil dolç”, diu la iaia de cabells grisos blavosos. Mai diu la quantitat, perquè el ritual duri més. “Quant n’hi faig, Nita?”, pregunta la dependenta, que la coneix de fa anys. “No ho sé...”, fa ella llavors tot torçant la boca. I tot seguit, amb les dues mans fa un gest, com si una mà fos un ganivet i tallés l’altra. És com una nena que juga. “No ho sé... Fes-me’n... mitja lliura”. Perquè la senyora Nita compta amb lliures. “Nita, com te’l faig? Que es trenqui?”, pregunta la dependenta. “Sí, que es trenqui -contesta ella-, que és per al meu home”. Al darrere d’ella, clients més joves i atrafegats miren l’hora al mòbil. “I una miqueta de salami, però molt primet, que és per al meu nét, que me’l porten a berenar. Es veu que han d’anar a fer papers del procurador”, afegeix. Perquè el fill s’ha separat i ara vindrà a viure a casa d’ells. No té feina. Hauran de viure tots plegats a casa d’ells amb la pensió del seu home, que no és gran cosa.

“Quant te’n faig, Nita? Cinc o sis tallets?” I ella diu que sí, que prefereix comprar-ne poquets i demà tornar. “I una mica de retallons per al gos”, demana també. Li agrada dir per a qui són les menges que compra. Per a l’home, per al nen, per al gos. Li agrada alimentar. Li agrada peixar. Té molt poques coses a explicar, i explicar per a qui són les coses que farà, que cuinarà, n’és una. Ara tot canviarà. Ja no podrà gastar tants diners en pernil dolç, ni en els retallons del gos, perquè el fill bé que necessitarà alguna cosa per anar a fer un cafè o per anar a buscar col·locació. El marit li ha dit que no podrà anar a la plaça. I ella ha fet que sí, perquè sempre fa que sí. No es queixa mai. Però està molt trista. No se’n sabrà avenir d’anar a un supermercat. No se’n sabrà avenir de no enraonar amb les dependentes. Avui els ho havia de dir, que potser no vindrà més. Però no té esma per fer-ho i s’acomiada amb un “fins demà”.