Alcaldes en risc d’exclusió

Diu la líder del Partit Popular a Catalunya que no pot tancar les llistes en diversos municipis catalans, perquè molts “candidats” del seu partit han patit “rebuig”, “exclusió” i “moltes pressions”, cosa que ha fet que alguns renunciessin a tornar a presentar-se a les municipals d’aquest any, malgrat tenir “bones expectatives de suport”.

Que et rebutgin no és bonic, però, si et dediques a la cosa pública, t’hi exposes, de la mateixa manera que t’exposes a propostes de selfies i rebregades sexívoles. La mateixa Alícia Sánchez-Camacho ho deu haver experimentat durant campanyes electorals per la Blanes on va créixer. En aquestes cercaviles que fan per les botigues hi ha qui els tira floretes i hi ha qui els tira tomàquets. Pel que fa a “patir exclusió”: en què consisteix si ets un alcaldable? ¿Que no et convidin a jugar al dòmino? ¿Que no t’incloguin al grup de WhatsApp de pares de l’escola? Estem parlant d’un poble, no d’una escola. Jo també practico l’exclusió amb una veïna molt paparra. Quan la veig, foto el camp corrents.

Però si parlem de pressions la cosa canvia. Quines són aquestes pressions? Quins són aquests municipis? Si hi ha qui intimida els seus alcaldes la líder del PP ho ha de denunciar. ¿En té proves? ¿És una impressió? ¿Els han dit coses lletges? ¿Els han amenaçat? ¿Els de la pizzeria tiren escopinades a la mozzarella del candidat? ¿La de la botiga de roba li jura a la candidata que la jaqueta li queda molt bé quan en realitat li fa tiparrot? ¿O parlem de coses més serioses? ¿Parlem de caps de cavall al llit?

¿No hauria de fer-nos conèixer, amb la valentia acostumada, aquests alcaldables intimidats i aquests sobiranistes abusananos? Si no, pot semblar que s’ho inventa. I no és edificant parlar en va d’una cosa tan seriosa i dolorosa com és el bullying.