Publicitat
Publicitat

En blanc i negre

Amic revolucionari

El meu "amic revolucionari" viatjava en bus cada dilluns de València a Barcelona per poder venir als assajos, i el divendres tornava a marxar cap a València. Per tenir-los entretinguts les quatre hores de viatge, els posaven una pel·lícula a tota pastilla que si no marejava com per arribar a vomitar el que és segur és que els deixava el timpà tocat. Però el pitjor de tot és que cada setmana era el mateix spaghetti western , o sigui que la tercera vegada que es va veure obligat a suportar-lo va anar a parlar amb el conductor. Veient que no se'n sortiria es va girar als assistents del western de carretera exposant el seu problema i tots a la vegada van cridar: "Sisplau, que apaguin aquesta tele!" És curiós, diu, havíem decidit que allò s'havia de suportar i no dèiem res quan en realitat tots estàvem d'acord que no ho volíem.

Fa uns anys, a la platja on vaig créixer, van abocar ciment on hi havia sorra, i rocs enormes on hi havia mar, i van convertir la vida en un desert fastigós. El Roc de Sant Gaietà és ara un roc de ciment gris, enorme, plantificat allà al mig perquè quatre adinerats de bracet amb l'Ajuntament de Roda de Barà es distraguessin carregant-s'ho tot. En aquest bus, el conductor feia esses, guardada sota el seient hi tenia l'ampolla d'una nefasta gestió municipal anyenca. Però els viatjants ens vam convertir en passius espectadors resignats, i crancs, petxines, arbres i sorra fina no van poder cridar mai que paressin el despropòsit.

Si algú dels que esteu llegint té un "amic revolucionari", si en aquests dies de fuels negres a la castigada Tarragona sabeu d'algú disposat a salvar una platja que encara respiri, digueu-me com puc anar a trobar-lo, estic en deute amb tots els peixos morts de la meva cala, el dia del viatge en bus m'havia quedat adormida... En mans d'un boig irresponsable.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT