Ara sí que anem bé
Em sap greu insistir sobre aquest tema, però ara sí que estem definitivament convocats a unes eleccions espanyoles el proper 26 de juny, en ple pont de Sant Joan, i per fer servir les paraules del sempitern diputat republicà al Congrés de Madrid Joan Tardà, lo más caliente está en el fregadero. Ja no ens vindrà d’uns comicis més o menys, ni d’una legislatura més o menys breu i absurda, però farien bé d’avisar-nos, ses senyories, que ens podíem trobar en un destret com aquest. Desconec com se senten ells personalment, però em sembla que la sensació d’aixecada de camisa és àmpliament compartida.
Sí, perquè en les previsions fins i tot més optimistes, i fins que hàgim tornat a passar per les urnes, Espanya s’haurà passat set o vuit mesos sense govern, que és una cosa que es diu aviat en un estat que figura entre els més voluminosos d’Europa i que té una població a l’atur que fa anys que navega entre els quatre i els cinc milions de persones, amb tot el desastre per a l’estat del benestar que això comporta, i en què el ministre d’Hisenda, l’ínclit Montoro, no dubta a afirmar que una llei contra la pobresa energètica com la que havia elaborat la Generalitat és una prevaricació. Això mentre alguns dels seus companys del consell de ministres es veuen forçats a dimitir per un escàndol a Panamà, com José Manuel Soria, o reben gentilment al seu despatx altres excompanys imputats fins a les celles en escàndols de corrupció, com va fer Jorge Fernández Díaz amb l’eminent economista Rodrigo Rato.
Tant se val, aquí els tenim i si més no durant uns mesos més els haurem de guardar, capitanejats per un president que el dia en què se suposa que es juga el destí del govern d’Espanya, com succeïa aquest cap de setmana, resulta que té com a màxima preocupació el partit de futbol del Reial Madrid, a veure si aconsegueix acabar de retallar distàncies i fer-li la punyeta al Barça. D’aquest nivell no pugem ni pujarem, i no esperem altra cosa que no sigui un descrèdit que fa temps que arrosseguem a nivell internacional. Espanya, com fa temps que repeteixen els primers analistes del món, fa anys que s’ha convertit políticament en una riota, però això sí, en una riota massa cara, sobretot per als que paguem la festa.
Li podem posar el qualificatiu que se’ns acudeixi per descriure aquest sainet entre esperpèntic i ridícul que es viu a Madrid, però només podem resumir-ho dient que, dins la procel·losa situació internacional del moment, Espanya no forma part de la solució sinó clarament del problema. Un problema amb noms i cognoms propis: Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera, els quatre genets de l’Apocalipsi que protagonitzen aquesta pel·lícula de terror. Un film de Berlanga, per cert, que no té l’aspecte d’haver-se de resoldre amb un nou període electoral, amb precampanya, campanya i tota la parafernàlia a què ens tenen acostumats, sinó que, ben al contrari, tot sembla indicar que aquesta nova festa de la democràcia ens ha de portar al cul-de-sac definitiu. De manera que només podem dir: ara sí que anem bé.
