Publicitat
Publicitat

Ara fa vint anys

Dilluns passat es van complir vint anys de la creació de la Universitat de Girona. Era una vella ambició no solament del que en podríem dir les classes dirigents de la ciutat, sinó una mica de tothom. Això explica que aquella nit, tard, perquè l'aprovació va ser cap a les deu, les campanes de la catedral es posessin a tritllejar, corroborant i afegint-se a l'alegria ciutadana. Com també explica que s'interrompés, al vell teatre municipal, la representació d'òpera que s'hi duia a terme, per anunciar als espectadors la bona notícia. Diuen les cròniques, jo no hi era, que la gent es va posar dreta i va esclatar en aplaudiments. No sé si a Lleida i a Tarragona van reaccionar de la mateixa manera, però a Girona tenir universitat era un projecte bàsic d'il·lusió, de creixement, d'ambició. Anava lligat a la il·lusió col·lectiva del país. Barcelona estava preparant els Jocs Olímpics que la situarien al mapa internacional i Catalunya respirava esperançada. Havien passat només quinze anys de la mort del dictador i tot plegat era com una mena de confirmació que, malgrat les renúncies i els pactes malgirbats, començàvem a anar endavant.

A Girona hi va haver una forta implicació municipal en el projecte. La ciutat va cedir a la flamant universitat dos edificis emblemàtics que havia aconseguit: l'antic convent de Sant Domènec, fins llavors residència del governador militar, i l'anomenat popularment Les Àligues, per l'escut que hi ha sobre la porta. El segon es va convertir en seu del rectorat i el primer en facultat de Lletres. Vaig col·laborar en el projecte de rehabilitació del convent i vaig acabar pintant un mural al vestíbul i, mogut per aquella il·lusió general, abans vaig fer un viatge a Itàlia, concretament a Assís i a Florència, per veure pintura medieval, perquè vaig creure que aquell convent, amb tants paral·lels amb el d'Assís, coetani de Giotto, necessitava una pintura d'esperit medieval que fos incoativa d'ascesi en el treball i en l'estudi. Ara, quan hi penso, em sento una mica ridícul per aquella il·lusió. I és que tinc la sensació que tot plegat ha pres una direcció equivocada i que allò que havien de ser camins de creixement intel·lectual i d'educació col·lectiva s'ha anat esllavissant cap a una competitivitat estèril, institucional i individual, dominada només per la rendibilitat.

No estic pas dient que la universitat, a Girona, i suposo que a Lleida i a Tarragona igual, no hagi estat un factor important per al desenvolupament de la ciutat. L'organització racional del país, l'establiment d'una xarxa de ciutats amb cara i ulls, semblava, finalment, possible. I, de fet, les ciutats van millorar extraordinàriament. Jo, que vaig créixer en la Girona grisa i negra, vaig viure aquell canvi radical de la meva ciutat, en bona part gràcies a la universitat, però també al fet que les institucions van creure en el projecte. Però ara tot ha canviat.

Han passat vint anys. On som? Sento que tornem a caure al pou. Catalunya es desfà, mancada d'això que avui en diuen un lideratge eficaç, capaç de plantar cara. Torna la dreta i el centralisme. El català i l'espanyol. Catalunya es torna a convertir en perifèria de Madrid i les ciutats com Girona en perifèria de Barcelona. L'atur s'està menjant el teixit que feia possible un país creatiu i esperançat, les anomenades classes mitjanes. Catalunya està paralitzada: petits empresaris desesperats, professionals liberals perplexos, en el millor dels casos, treballadors sense feina, i una immigració incontrolada que segurament es pensava que aquí lligàvem els gossos amb llonganisses i així ho fèiem veure. Metges i mestres desbordats per la feina i la falta de recursos. I la llengua natural del país, la nostra ànima, cada dia més marginal i més bruta. I aquest pou on estem caient cada dia té les parets més lubricades.

Ara fa vint anys érem un país, perquè teníem un projecte i una esperança. ¿Hem de creure que tot plegat no era més que un foc d'encenalls? Jo no m'hi vull resignar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT