Arrelats, però no tant
Fa tres setmanes que els diumenges a TV3 podem veure Arrelats, presentat per l’editor Ernest Folch. El programa vol jugar amb un factor molt potent a nivell emocional: retornar el convidat al seu lloc d’origen i reflexionar amb ell sobre les qüestions que se’n deriven. Identitat, sentiment de pertinença, vincles afectius amb persones i paisatges... El plantejament televisiu és prometedor però s’ha aconseguit de manera fugaç i relativa. Arrelats és una mena de versió outdoors d’ El convidat. Si amb l’Albert Om la gràcia era definir l’individu a partir de la seva llar i quotidianitat, aquí s’intenta fer la mateixa entrevista però passejant pels carrers. Tant en el cas de Mónica López, com en el del Pare Manel o Javier Cercas, la dimensió de les arrels emocionals vinculades a uns punts geogràfics queda diluïda en un tipus d’entrevista més estàndard, més centrada en les seves professions, el seu tarannà i la seva vida. Hi ha, sens dubte, moments puntuals que delaten aquest sentiment. L’actriu commoguda quan contempla el paisatge de Gran Canària des d’una avioneta, l’alegria del Pare Manel quan retrobala casa de la seva mare a Víznar o la contundència amb què Cercas admet haver-se avergonyit dels seus pares i aquelles terres extremenyes aconsegueixen un clímax que s’esvaeix en un tres i no res sense deixar rastre.
Folch és un molt bon conversador. Però també un locutor televisiu dubtós. Posar-hi la veu en off(un recurs del qual comencen a abusar massa programes) no ajuda al format. El fa excessivament convencional i la seva entonació inexperta transmet certa fragilitat comunicativa. El guió no posa les coses fàcils a Folch. La narració és massa explícita i literària. A l’espectador se li vol donar tot massa mastegat i es deixa poc marge perquè dedueixi, intueixi o valori segons allò que va veient. Es recondueix de manera excessiva el seu pensament. Tant en el programa de López com en el de Cercas, però, sí que es produeix un fet més subtil i bonic que el guió no remarca: com el context geogràfic els condiciona l’idioma de manera involuntària o inconscient. En el cas de l’actriu, li surt un accent canari que no pot contenir ni quan es dirigeix únicament a Folch.
El presentador, en alguns instants, sembla que senti la pressió televisiva de trencar el discurs per passar a l’acció i generar un punt d’espectacle. La seva voluntat de pujar a cavall d’un ase, jugar a criquet o handbol o carregar sacs delata certa preocupació pel ritme del programa. Però aporta poc.
Arrelats és un espai digne i ben intencionat amb un plantejament més enginyós que no pas la seva execució, potser influït per un tipus de format televisiu ( El convidat, El foraster, Afers Exteriors...) que abunda molt a TV3 i que sembla més fàcil del que realment és.
