Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

Arxiu Nacional de SMS i mails imprudents

Rebo el correu d'una entitat que vol que participi en un acte. El document és llarg: ha anat acumulant el rastre de missatges anteriors en què primer es demanava a altres persones, elles deien que no, els organitzadors proposaven nous candidats i discutien la conveniència que fos o no fos jo i, finalment, de manera entusiasta i formal, em feien la petició. El guardo com a exemple, gairebé com a caricatura, dels riscos de l'enviament amb còpies vistes i ocultes d'uns missatges que porten cua i disparen les oportunitats de ficar la pota. Caldrà estudiar com modifica les relacions aquesta manera de parlar tan textual, en què les paraules ja no se les emporta el vent. Tots sabem la facilitat amb què pots prémer la tecla de reenviar missatges i el mal que pot fer que, per error o amb mala idea d'algú, les opinions, valoracions personals i respostes apressades i irreflexives quedin escrites i arribin a certs destinataris. Hem passat del "Saps què diu de tu?" al "Mira què diu de tu". I les eines que semblen ideals per a diàlegs improvisats entre dues persones faciliten que allò quedi escrit i a disposició de molta altra gent. Algun dia hi haurà un Arxiu Nacional de SMS, correus i WhatsApps perquè els historiadors revisin moments claus, com fins ara editem les cartes privades. Molts es penediran de tanta pressa, franquesa, emotivitat i imprudència.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT