Autoenganys

Tenim dues llengües. Una, la històricament pròpia d’aquest territori, ja no la prohibeix ningú. Tampoc la protegeix tothom que l’hauria de protegir. Té una oficialitat estantissa, sempre posada en qüestió, que ens obliga a seguir políticament i socialment a la defensiva. A part de ser esgotadora, aquesta feixuga ambivalència (oficialitat vs. reivindicació) situa el català en una posició de debilitat, que sobretot es fa palesa en comparació amb l’altra llengua que tenim. El castellà campa alegrement sense complexos, sense debats sobre la seva oficialitat, amb una presència natural en tots els camps. I, per si no fos prou, fins i tot alguns la volen convertir en víctima. Per tot això, qualsevol debat sobre el català es tenyeix de dramatisme, de prevencions, de pors. Fins i tot si parlem d’una cosa tan avorrida com la normativa. Però ens autoenganyem si pensem que evitant el debat ens protegim. No: ens debilitem.

Amb la immigració, l’autoengany és, aquest cop sí, dramàtic. També preferim no anar de cara, no fos cas que descobríssim que la solució no ens agrada. Ficar el drama de les pasteres al sac genèric de la immigració és misèria moral. Una cosa és regular la immigració i l’altra no atendre una tragèdia humana com la que estem vivint al Mediterrani. Els estats europeus són capaços de posar-se d’acord amb els veïns de la riba sud i oriental mediterrània sobre el necessari combat contra el jihadisme, però no veuen prioritari salvar una gent que viatja cap Europa desesperada, en bona part a causa del mateix jihadisme. Combatre el jihadisme també és atendre les seves víctimes. Si Europa vol guanyar-se legitimitat al món, potser que comenci a actuar d’una vegada amb la força d’unes poques idees bàsiques: justícia, llibertat, solidaritat. A partir d’aquí li serà més fàcil enfortir la seva unitat política perquè tindrà un sentit profund, més enllà del benestar econòmic, legítim però, per si sol, eixorc.

Un altre autoengany: pensar que les coses poden quedar-se com estan. No, les coses sempre canvien. El canvi permanent forma part de la condició humana. Com explica a Sàpiens Yuval Noha Harari, forma part de l’èxit de l’espècie humana. No sabem estar-nos quiets i gràcies a això ens hem fet amos i senyors del planeta. Potser també per culpa d’això, si no vigilem, acabarem carregant-nos-el. El progrés imparable, intrínsec a la nostra manera de ser, l’hem d’encaminar a un nou model energètic, o la nostra energia imparable ho esgotarà tot.

Les coses tampoc seguiran igual a Catalunya. Estem a les portes d’un gran canvi polític. Els que proven de frenar-lo, s’enganyen: l’única resposta possible al sobiranisme és oferir un canvi alternatiu de debò. Però l’alternativa no es veu per enlloc. L’immobilisme espanyol respecte a Catalunya és sorprenent, respon a una lògica contrària al canvi, a un intent secular d’aturar la història. No té sentit. No és realista. És un gran autoengany.

L’autoengany espanyol, tan paternalista al vell estil, tan autoritari, fa pensar en la manera com els pares ens enfrontem al creixement dels fills. Hi ha pares molt bons, excepcionals, quan els fills són petits. Serien uns perfectes mestres de preescolar i primària: resolutius i entusiastes. Fins a l’adolescència, els fills demanen unes poques normes clares, i molta atenció, estimació i ajuda. Quan comencen a fer-se grans, el que volen és trencar les normes que han après, volen llibertat, descobrir el món ells sols. Llavors cal una altra mena de pares, menys impositius, més raonadors. Els pots recordar les teves normes, els teus valors, hàbits, horaris..., però no imposar. Si vols seguir fent de pare com quan eren petits, t’autoenganyes i converteixes la vida familiar en una picabaralla permanent. L’última paraula l’han de tenir ells. Ja és la seva vida.