Bosch i l’equidistància
BARCELONA. Tenint en compte que ERC només té dos regidors a l’Ajuntament de Barcelona, es pot assegurar que Alfred Bosch millorarà resultats i els podrà vendre com un pas endavant en la nit electoral. El que passa és que quan Bosch va assumir la candidatura tenia fundades esperances d’aspirar a l’alcaldia; ara com ara, aquesta perspectiva no sembla gaire realista, si fem cas de sondejos i impressions a peu de carrer. La irrupció d’Ada Colau al capdavant d’una heterogènia coalició de revolucionaris de tots colors pot captar amb força el vot esquerrà i el vot dels indignats impacients -els que volen que passi alguna cosa, la independència, la revolta social, el que sigui-. A sobre, l’amenaça de la mediàtica Colau pot fer que els votants d’ ordre, tant d’esquerres com de dretes, facin pinya a l’entorn de l’alcalde Trias, defensor de l’impuls de la marca Barcelona. Aquesta concentració de vot farà mal al PP i al PSC, però també a la coalició que ERC ha teixit amb gran cura, fent lloc a independents i a exsocialistes de tarannà sobiranista.
CONSENS. En un acte públic celebrat dijous, Bosch es va esforçar a presentar-se com a candidat de consens i, com a bon historiador, va adreçar-nos als anys trenta per conjurar el perill d’una fractura com la que hi va haver “entre la Barcelona de la Lliga i la de la FAI”, una comparació agosarada, feta al servei del discurs de l’equidistància, tan hàbilment manejat per Carod-Rovira quan CiU i PSC es disputaven l’hegemonia. Bosch sap que ha de fugir com sigui del maniqueisme que tradicionalment ha enfrontat la lluita nacional i la lluita social a la Catalunya contemporània. Aquesta dualitat és letal per a ERC i en aquestes eleccions municipals amenaça de situar-la en una tessitura infernal: la d’haver de triar entre dues opcions que s’exclouen mútuament, i fer-ho des d’una posició d’actor secundari, és a dir, sense el privilegi d’obrir el ball.
DILEMES. Bosch ha d’intentar conjugar dues premisses. Primera: després de l’acord del full de ruta entre Mas i Junqueras, molt pocs al seu partit entendrien que ERC col·laborés a desallotjar CiU del govern de la capital del país, si Trias és el cap de llista més votat. Segona: Barcelona en Comú és una coalició molt més complexa del que sembla, i rebrà molts vots independentistes; no intentar incorporar Ada Colau a l’espai central de la política barcelonina no només deixaria sense resposta la insatisfacció dels ciutadans més perjudicats per la crisi econòmica, sinó que afebliria el flanc social del procés sobiranista, i això donaria arguments als elements més pròxims a Podem que pugnen per apartar Colau de tota temptació sobiranista.
Per cert: en ciutats metropolitanes, com Badalona i Santa Coloma de Gramenet, han sorgit coalicions d’esquerra en què treballen junts gent de la CUP, Procés Constituent, Podem i grups alternatius locals. Són intents sincers de superar la dualitat nacional/social, en un entorn on tenen força el pitjor PP i -ben aviat- Ciutadans. Tal com està el panorama, aquests experiments mereixen, com a mínim, una atenció sincera, si ens creiem que el procés ha de ser regenerador i inclusiu.
