Publicitat
Publicitat

Busquem Déu, però amb la televisió ja fem

Hi havia una època en què els que se sentien abandonats per la resta de la humanitat es consolaven pensant que, si més no, el Totpoderós era el testimoni quotidià de les seves tribulacions. Avui, pel que sembla, sortir a la televisió fa aquesta mateixa funció divina.

Fa poc vaig comentar aquest fenomen amb el meu rei en un dinar a Madrid. Tot i que sempre he estat orgullós dels meus principis republicans, fa tres anys em van nomenar duc del Regne de Redonda (el meu títol oficial és Duque de la Isla del Día de Antes). Comparteixo aquest honor ducal amb els cineastes Pedro Almodóvar i Francis Ford Coppola, i els escriptors A.S. Byatt, Arturo Pérez-Reverte, Fernando Savater, Pietro Citati, Claudio Magris i Ray Bradbury, entre d'altres; a tots ens uneix una mateixa qualitat: li caiem bé al rei.

L'illa de Redonda, que ocupa un quilòmetre quadrat a les Antilles, està totalment deshabitada, i crec que cap dels seus monarques l'ha arribat a trepitjar mai. El 1865 la va comprar un banquer anomenat Matthew Dowdy Shiell. Segons una versió de la història, Shiell va demanar a la reina Victòria que Redonda esdevingués un regne independent, a la qual cosa Sa Graciosa Majestat va accedir sense titubejar perquè no semblava plantejar cap amenaça per a l'Imperi Britànic. Al llarg del temps l'illa ha estat controlada per diversos monarques, alguns dels quals es van vendre el títol diverses vegades, cosa que va provocar enfrontaments entre multitud de pretendents. El 1997 l'últim rei va abdicar en favor del famós escriptor espanyol Javier Marías, que va començar a nomenar ducs i duquesses a tort i a dret. Aquesta és més o menys la història. Té un cert regust de bogeria patafísica -és a dir, més enllà fins i tot de la metafísica-, però al cap i a la fi no et fan duc cada dia.

La qüestió és que, en la nostra conversa mentre dinàvem, Marías va dir una cosa que m'ha fet pensar. Comentàvem un fet evident: avui dia la gent està disposada a fer qualsevol cosa per sortir a la televisió, ni que només sigui per saludar amb la mà la seva mare des del darrere de la persona a qui estan entrevistant.

Fa poc, a Itàlia, després d'una breu aparició a la premsa, el germà d'una noia que havia estat salvatgement assassinada es va buscar un agent perquè l'ajudés a sortir per la televisió, segurament per explotar la fama aconseguida en circumstàncies tan tràgiques. N'hi ha d'altres que, per tal de convertir-se en el centre d'atenció durant un curt temps, estan disposats a admetre que els han posat banyes o que són uns estafadors. I, com saben els psicòlegs criminalistes, el que motiva molts assassins en sèrie és el desig que els desemmascarin per fer-se així famosos. D'on ve aquesta bogeria?, ens preguntàvem Marías i jo. Ell va apuntar que això passa avui dia perquè la gent ja no creu en Déu. En altres èpoques, els homes i les dones estaven convençuts que tots els actes tenien com a mínim un espectador, que sabia tot el que feien (i pensaven), que els entenia i que, si calia, els castigava. Per molt que fossis un marginat, un inútil, una persona ignorada pels altres i destinada a ser oblidada en el moment mateix de la mort, estaves convençut que com a mínim hi havia algú que et prestava atenció.

"Només Déu sap tot el que he patit!", deia l'àvia malalta i abandonada pels seus néts. "Déu sap que sóc innocent" era el consol per als condemnats injustament. "Déu sap tot el que he fet per tu", deien les mares als fills desagraïts. "Només Déu sap com t'estimo", exclamaven els amants abandonats. "Només Déu sap el que he hagut de passar", es queixava el pobre desgraciat les aventures del qual no interessaven a ningú. Tothom invocava Déu com l'ull omniscient que res ni ningú podia defugir, i que amb la mirada conferia un significat fins i tot a l'ésser més anodí i inútil.

I què ens queda ara que ha desaparegut aquell testimoni que tot ho veia? L'ull de la societat, dels nostres iguals, davant dels quals ens hem de deixar veure per no sumir-nos en el forat negre de l'anonimat, en la voràgine de l'oblit, encara que calgui fer de beneit del poble, i despullar-se i ballar en roba interior sobre la taula d'un bar. Sortir a la pantalla ha esdevingut un succedani de la transcendència i, comptat i debatut, és força gratificant. Ens veiem -i els altres ens veuen- en aquest més enllà televisat, on podem gaudir de tots els avantatges de la immortalitat (ràpida i efímera, però), i alhora tenim la possibilitat que ens felicitin a la Terra pel nostre ascens al setè Cel.

El problema és que, en aquests casos, se solen confondre els dos sentits de la paraula reconeixement . Tots aspirem a un reconeixement pels nostres mèrits o els nostres sacrificis, o per qualsevol altra qualitat que tinguem. Però quan, després de sortir a la televisió, algú ens veu al bar i diu "Ahir a la nit et vaig veure a la televisió", fa servir reconeixement en el sentit estricte que ens reconeix la cara, que és una cosa molt diferent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT