Publicitat
Publicitat

Carta oberta a Montserrat Tura

La setmana passada, a l'ARA, vostè plantejava la necessitat de renovar el PSC i apuntava -o almenys així ho he entès- que els problemes del PSC vindrien d'haver defensat en algunes ocasions polítiques liberals .

Des del respecte a la seva trajectòria i integritat, i com a economista, m'atreveixo a fer-li algunes reflexions sobre les polítiques liberals. Parteixo de la base que la seva és una opció progressista, i que per a vostè, que és persona seriosa, ser progressista no es redueix a dir no a les línies elèctriques i sí al nudisme al carrer.

¿Les polítiques liberals són el contrari de les polítiques progressistes? ¿Són conservadores?

Per començar, aclarim quines són les polítiques liberals: les que aspiren a igualar les oportunitats però no les retribucions, a protegir els febles davant dels monopolis -fent que els mercats funcionin com si hi hagués competència- i a eliminar la regulació quan l'únic que fa és protegir els que estan en una posició de privilegi.

Com vostè sap perfectament, habitualment la intervenció pública es justifica per evitar que qui està en posició dominant n'abusi: per exemple, un banc negociant amb un client sense cultura econòmica. Ara bé, també sap perfectament que en la immensa majoria dels casos la regulació acaba protegint els que tenen enfront dels que no tenen.

Uns exemples potser aclariran les coses. L'estatut del funcionari es va establir per protegir el treballador públic de les vel·leïtats dels polítics; l'estatut dels treballadors es va establir per protegir el treballador dels abusos dels grans empresaris. Ara, però, els febles ja no són ni els funcionaris ni els treballadors de les grans empreses, sinó els aturats, els joves que busquen una primera feina i els soferts ciutadans que paguen impostos i preus regulats. Un liberal apostaria per desregular el mercat de treball per donar opcions a aquests últims. Un progressista pot tenir dubtes. Sí que em permeto aconsellar-li que no compti amb els sindicats; la seva tasca és legítima i potser necessària, però és de naturalesa conservadora: defensar els que tenen.

Sabem que, si se'ls deixa fer, els autònoms s'autoexplotaran. És el que fan, per exemple, els botiguers immigrants. ¿Però tenen alternativa per fer-se un forat en la distribució? La llibertat d'horaris crea problemes als botiguers de tota la vida, però ¿és una mesura conservadora?

En matèria impositiva, un liberal posarà poques objeccions a l'impost de successions perquè castiga més la desigualtat d'oportunitats que l'esforç. ¿És conservador això?

Pel que fa a l'escola pública, coincideixo amb vostè que una opció progressista ha d'apostar per ella. Ara bé, crec que els progressistes massa sovint identifiquen l'escola privada i qui hi dóna suport amb l'enemic. És un error: l'autèntic enemic de l'escola pública és el mal estudiant. Perquè és molt car, perquè redueix la qualitat de l'ensenyament i perquè desprestigia el centre. (Per evitar malentesos: no em refereixo a qui no pot assolir el nivell, sinó a qui no s'esforça per assolir-lo.) Els enemics són el mal estudiant i qui li dóna suport: massa sovint els pares i sempre els polítics progressistes (i tots els del ram ho han semblat). També coincideixo amb vostè que és intolerable que aquests mateixos polítics, després de deixar indefensa la pública, portin els seus fills a la privada. Crec que en els pròxims anys, en comptes de criticar les retallades que CiU forçosament haurà d'aplicar a la pública, el que haurien de fer els progressistes és exigir disciplina i resultats escolars. Si fem això, ¿quin mal hi haurà en el xec escolar, que constitueix una proposta liberal ? ¿No s'hi estaran oposant els progressistes perquè han renunciat a gestionar bé l'escola pública?

Els primers enemics de la sanitat pública són les famílies que saturen les urgències amb problemes banals i les que ingressen els avis els caps de setmana. ¿Què és més progressista en aquests casos, abocar-hi més recursos o el copagament?

Finalment, crec que és oportú escoltar la veu dels indignats , que el primer -i en la meva opinió el més sensat- que reclamen és reformar la manera de fer política. Em temo que el seu missatge afecta, sobretot, els partits que es consideren progressistes. Pot resultar disfuncional que un partit conservador estigui dominat per una casta de funcionaris, però no veig per què hauria de molestar els seus votants. En canvi, resulta contradictori que una organització es digui progressista i el primer que faci sigui protegir els seus dirigents per perpetuar-los en el càrrec. Sembla difícil que una organització conservadora sigui progressista, i ens cal un PSC que ho sigui, de progressista.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT