Catalunya ho té millor que Espanya
Avui fa 84 anys, el 12 d’abril del 1931, unes eleccions municipals van girar el país com un mitjó. Ens vam despertar monàrquics i vam anar a dormir republicans. Els comicis s’havien presentat com un plebiscit a Alfons XIII. A Espanya, el tomb es va fer a les grans ciutats (als pobles encara manaven els cacics). A Catalunya, van ser molt més contundents i generals: l’ERC fundada tres setmanes abans va arrasar amb 3.000 regidors, per uns 1.000 de la Lliga. Els monàrquics en van treure 200 i escaig, i la coalició PSOE-Lerroux -com si ara s’ajuntessin Iceta i Rivera-, poc més de 100.
La història mai es repeteix literalment. Tampoc mai s’esborra del tot. Les eleccions municipals del 24 de maig tenen un caràcter especial, tant a Catalunya com a Espanya. En tots dos casos, però especialment aquí, està en joc un possible canvi de règim i aquests comicis en són l’avantsala. No són un plebiscit, però el prefiguren. La monarquia ja només és cartró pedra, per això ni tan sols és objectiu polític. El nus del debat és un altre: regeneració democràtica i canvi socioeconòmic.
A Catalunya aquest doble repte l’integra l’aposta sobiranista, impulsada des de la societat civil i amb amplis suports partidistes tant de la dreta com de l’esquerra majoritàries. És una opció que ha anat quallant sorollosament al llarg dels últims anys: no és un suflé. A Espanya, l’alternativa, més improvisada, també té caràcter dual. A l’esquerra, aprofitant l’onada 15-M (maig 2011), i a partir d’una operació de laboratori universitari, ha sorgit el Podem de Pablo Iglesias. A la dreta, aprofitant la marca regional anticalanista Ciutadans, des dels despatxos de l’elit financera i mediàtica madrilenya s’ha amplificat el fenomen Rivera.
Mentre que el repte català és a tot o res, l’espanyol no necessàriament ha de portar un trencament: es pot quedar en un renovat joc d’aliances a esquerra (PSOE+Podem) o dreta (PP+Ciutadans) que senzillament actualitzi el sistema sorgit de la Transició. De fet, les recents eleccions andaluses i les últimes enquestes apunten cap a aquest escenari. Tot fa pensar que la regeneració es quedarà a mitges. Podem no arrelarà amb prou força per liderar la transformació del país. Ciutadans podria, en canvi, aconseguir el seu objectiu de ser partit frontissa per fer valer el seu reformisme d’ordre i, de passada, neutralitzar el rol que fins ara jugava CiU, convertida de cop en un perill per al projecte estatal espanyol.
El tot o res català és més arriscat però precisament aquest factor el fa també més atractiu. Si el procés independentista va endavant, és inevitable que hi hagi transformacions estructurals de debò, un procés constituent. És una oportunitat única per a la regeneració democràtica i socioeconòmica. Si no va endavant, Catalunya restarà a mercè del previsible reformisme a mitges espanyol, amb l’agreujant que el caràcter nacional propi quedarà tocat perquè ni en el millor escenari d’un govern a Madrid realment trencador difícilment es contemplarà una Catalunya amb concert econòmic i blindatge competencial. El regeneracionisme de dretes és directament recentralitzador, i el d’esquerres, culturalment nacionalista (només cal veure la retòrica amb què Iglesias fa front a Merkel), a tot estirar és amable en les formes amb l’especificitat catalana.
Catalunya té una oportunitat més bona que Espanya per canviar. Però només ho aconseguirà si s’arrisca a anar sola. Dues preguntes. Primera: ¿la tenim clara i la sabrem aprofitar, aquesta oportunitat? I segona: si l’aprofitem, ¿la sabrem resoldre bé? El 24 de maig començarem a tenir respostes a la primera pregunta. Després del 27 de setembre, en funció del resultat, començarem a respondre a la segona.
