Publicitat
Publicitat

Cinismes

Carles Capdevila escrivia en aquestes pàgines que “no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic”. No es referia a cap dels deixebles del grec Antístenes, el creador de l’escola cínica, sinó als que consideren de bon to menysprear els valors morals perquè ells no en creuen necessitar cap. Posem l’exemple d’aquell parricida que havia matat els seus pares i es va dirigir al jutge que estava a punt de llegir-li la sentència d’aquesta manera: “Senyor jutge, no oblidi que sóc un pobre orfe”.

Un filòsof cínic mai ens acusaria d’ingenus, perquè la ingenuïtat era la seva aspiració filosòfica. Enfront de la sofisticació de les convencions culturals, defensava l’espontaneïtat del comportament i, especialment, l’expressió diàfana dels propis pensaments. El cínic genuí es caracteritza pel seu culte fanàtic a la veracitat, siguin quines siguin les conseqüències, que sovint van ser greus. Més d’un va acabar crucificat en la Roma imperial.

La cultura occidental mai no ha oblidat completament el seu component cínic, encara que el cinisme com a moviment no ressorgeix amb força fins que el recuperen els joves nihilistes russos de mitjans del segle XIX. Es van voler caracteritzar, de manera molt conscient, per una sinceritat crua i directa, radicalment oposada a qualsevol forma d’hipocresia i sentimentalisme. Dmitri Pisarev escriu el 1861: “El que es pot trencar, ha de ser trencat; el que aguanti el cop, perdurarà; el que es faci miques, a les escombraries; en qualsevol cas, copeja a tort i a dret, no hi haurà perjudici ni pot haver-n’hi”.

En el nostre temps crec que el filòsof que més atenció ha dedicat, des de la seva càtedra, a la llibertat de paraula dels cínics ha estat Foucault. Crec intuir en els seus últims textos un ambigu lament per la seva falta de coratge per atrevir-se a parlar com un cínic. Dic ambigu per no dir hipòcrita, perquè la diferència entre un catedràtic i un cínic és que aquest últim no té por de perdre la seva reputació.

Jo no tinc gens clar que la veritat crua sigui un bé social.

James Morrow es va imaginar a City of truth una ciutat en la qual els ciutadans diuen sempre la veritat. I ho fan d’una manera tan coherent que als ascensors hi ha aquest advertiment: “El manteniment d’aquest ascensor el porten a terme persones que detesten la seva feina”. Als paquets de tabac, aquest altre: “S’adverteix que la croada general contra aquest producte podria distreure’t dels milers de maneres en què el teu govern s’oblida de protegir la teva salut”. Els campaments d’estiu dels nens es diuen Aquí us quedeu, canalla! Els anuncis comercials parlen dels defectes dels productes que anuncien, els polítics confessen espontàniament els seus tripijocs i els amants es declaren sota la llum de la lluna: “T’estimo, però només fins a cert punt”. Sobre els perills d’una societat així, Byung-Chul Han ha escrit La societat de la transparència. Em limitaré a recollir-ne una cita: “L’ànima humana necessita esferes en les quals pugui estar en ella mateixa sense la mirada de l’altre. Una il·luminació total la cremaria”.

Al meu parer, cal defensar l’educació en l’actitud de distància. I aquí és on vull anar a parar, perquè avui es considera de bon to pedagògic la incontinència emocional, amb el supòsit que, si no les fas públiques, les teves emocions se somatitzen i deriven en malalties. Davant d’aquest cinisme emocional i d’aquesta emotivitat desinhibida, jo defenso la virtut de l’opacitat i la hipocresia de les bones maneres. Una actriu, vestida de Dior, confessant que el capitalisme la fa plorar, ¿no és una forma de contaminació ambiental?

Fart dels acúfens que m’acompanyen, vaig acudir a una suposada especialista d’una important clínica de Barcelona. La doctora va començar parlant-me d’emocions. Em va dir que cada emoció està relacionada amb un òrgan del cos. Jo li vaig assegurar que no tinc tanta versatilitat emocional. Em va mirar sorpresa. Li vaig preguntar per què n’estava tan segura. Em va contestar que aquesta relació ja era coneguda per la medicina antiga. Crec, més aviat, li vaig dir, que són els acúfens els que em provoquen trastorns emocionals. Bé, és el mateix, em va contestar ella. Després d’una hora de conversa surrealista en la qual, entre altres coses, la doctora em va assegurar que tots els homes veiem en les nostres dones la nostra mare, em va dir que el tractament pujaria a uns 3.600 euros, perquè, segons les seves paraules, el meu és un trastorn idiosincràtic, però que coneixia una financera que em podia ajudar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT