Publicitat
Publicitat

Conte de tardor / En nom de la seguretat

Amb els 5.000 euros que ha costat el giny, la ciutat 'smart', Sant Cugat ha sortit a les notícies de tot arreu

Conte de tardor

Hi vaig entrar escamat. Les experiències passades no presagiaven que hagués de ser fàcil. Els intents previs, per telèfon o per internet, no havien estat reeixits. Vaig agafar tanda per a un canvi de nom al rebut de l’aigua. Cinc minuts més tard, la pantalla em va indicar que em tocava la taula 3. Em va atendre una administrativa de vuit hores a la cadira, mirada a la taula i el nom clavat a la camisa amb una agulla imperdible. Em va veure atabalat amb la paperassa, les ulleres i la cartera i em va demanar que m’assegués. Ella rondava els cinquanta, tenia l’aire de menjar massa verdura i els ulls cansats de pantalla. Vaig mirar-la amb por i, com que no vaig veure clar que ens entenguéssim, vaig esforçar-me per treure la meva millor versió. Vaig explicar el cas, no com un problema sinó amb normalitat i un punt d’humor. Ella, professional, no va somriure i em va començar a demanar coses. El DNI. Fàcil. Un certificat de defunció. El duia. El DNI del mort. Per sort, en tenia una fotocòpia. L’escriptura de compravenda. La vaig treure d’una carpeta amb la satisfacció del mag quan troba la carta amagada. I, encara, un número de compte corrent, amb l’IBAN sencer. Per una vegada, no em faltava res. No hauria de tornar-hi un altre dia. Tot va tirar endavant, pas a pas. En un quart d’hora havia aconseguit l’objectiu. Vaig dissimular l’eufòria però, en un rampell, no vaig poder més que allargar la mà, dir-li pel nom que vaig llegir damunt de l’agulla imperdible i agrair-li com havia estat de plaent fer una gestió amb una persona que, en comptes de posar pegues, ajudava el client. Va ser el moment que va alçar la vista i, en trobar-nos, vaig veure uns ulls emocionats. De seguida es va tapar la cara amb les dues mans. No li ho havia dit mai ningú.

En nom de la seguretat

En el semàfor més transitat de Sant Cugat, a la plaça dels Quatre Cantons, a l’entreforc de la carretera que va de Barcelona a Rubí amb el llarg carrer de vianants que du del Monestir a l’estació dels ferrocates, acaben d’instal·lar el primer semàfor a terra per als badocs del mòbil, per als anomenats smombies: zombis que caminen amb l’ smartphone a la mà i els ulls clavats a la pantalla. En un costat hi ha una renglera de sis llums de leds vermells, i nou més a l’altra banda, perquè els badocs que no alcen la vista no siguin atropellats. L’objectiu és que el seu camp visual detecti una altra alerta de prohibició. Ho vaig estar contemplant durant més d’una hora. En nom de la seguretat, quina bestiesa. Tot d’una, em vaig posar a comptar. De les primeres cent persones que van travessar, quinze miraven el mòbil. No és una xifra menor. Però encara n’hi havia més, vint-i-una, que parlaven per telèfon. I dones que arrossegaven el carro, i algun avi passejant el gosset, i mares -i algun pare- empenyent el cotxet, i repartidors amb l’albarà a la mà que escrutaven on deixar el paquet, i un -li hauria fet un petó- que llegia el diari. Una setmana després de la implantació d’aquesta bajanada, la novetat continua sent motiu de comentari per part de gairebé tots els que hi passen. Mentre els veïns de Sant Cugat ja esperem que, al costat del carril bici, ens plantin els primers carrils per a usuaris de mòbil com a Tailàndia, ens preguntem si l’Ajuntament ha aconseguit el que volia. Amb els 5.000 euros que ha costat el giny, la ciutat smart ha sortit a les notícies de tot arreu. I ningú no parla dels 630 robatoris amb força a domicili, de setembre a setembre, un 51% més que l’any anterior. Vet aquí el problema de seguretat.

Més continguts de