Contra els imperis de l’actualitat i la tecnificació

JOSEP MARIA ESQUIROL va escriure un assaig breu, La resistència íntima: assaig d’una filosofia de proximitat, que acumula edicions i li ha valgut el premi Ciutat de Barcelona. Malgrat l’èxit, continua sent molt discret, i es resisteix a participar en tertúlies, a exposar-se a l’aparador mediàtic que denuncia. Hi he conversat (ho llegireu diumenge), demanant-li perdó per portar-lo a un plató, i diu que sortir de tant en tant als mitjans és obrir escletxes, i no permetre que el que domina ho domini tot. És una de les seves dèries: lluitar contra els totalitarismes, que són qualsevol temptació que un tot s’imposi. I ara troba que la tecnificació i l’imperi de l’actualitat són fenòmens acaparadors, de tendència totalitària. També es queixa del llenguatge tècnic que a vegades amaga ignorància sota expressions que no es comprenen.

Esquirol reivindica el llenguatge quotidià i les paraules entenedores per fer pensament de fons, i creu que la riquesa de la llengua no és en la innovació d’inventar termes que caducaran de seguida sinó gratant en paraules de tota la vida, recuperant-les, trobant-hi matisos que s’havien perdut. Constata que el fet que la carrera de filosofia mai hagi tingut sortida ni hagi estat de moda selecciona alumnes que no hi són per inèrcia sinó per interès. Li encanta l’oralitat de la docència, notar que l’escolten i preocupar-se per fer-se entendre. I reivindica metges i infermers i mestres com a figures retòriques. El mestre té cura de l’ànima i el metge del cos, un et forma i l’altre et manté dret. Enfermo significa etimològicament que no estàs ferm. La infermera sosté, doncs, el que no està ferm. Esquirol conclou que el nosaltres de debò no el formen egos inflats sinó egos solidaris, persones que tenim cura els uns dels altres. I troba que tots som mestres, infermers, metges. I que tots som filòsofs quan mirem de trobar un sentit a les coses.