15/03/2015

Contra la pobresa infantil, una estratègia relacional

3 min

L’últim informe de Foessa sobre exclusió i desenvolupament social a Catalunya, presentat el 13 de març a la Jornada sobre Fractura Social organitzada conjuntament per la Universitat Ramon Llull i Càritas, va posar sobre la taula que la crisi econòmica dels últims anys està deixant moltes seqüeles en la societat catalana. Els processos d’exclusió social s’han intensificat i s’estima que 1,8 milions de catalans viuen avui en situació de pobresa. En concret, es calcula que a Catalunya hi ha 570.000 llars que ja es troben en situació d’exclusió social, de les quals 200.000 viuen una situació de necessitat severa que necessita “una atenció d’urgència”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’informe assenyala l’existència d’una “generació expulsada” de treballadors -la taxa de treballadors exclosos se situa en el 15%- i d’una “generació hipotecada”: el 27% dels joves desocupats estan fora del sistema educatiu i el 35% dels joves viuen en llars en situació d’exclusió.

Des d’una mirada més global, i en la mateixa línia diagnòstica, altres informes com els de l’Unicef, o el nou informe de Càritas Europa titulat Pobreza y desigualdades al alza,també certifiquen l’impacte de la crisi i revelen nivells de pobresa preocupants i privacions en els set països de la UE més durament colpejats per la crisi econòmica: Xipre, Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal, Romania i Espanya. Aquests últims informes descriuen una Europa injusta amb un nombre creixent de persones que lluiten contra la pobresa i l’exclusió social, on la cohesió social s’està esvaint i on la confiança de les persones envers les institucions polítiques s’està debilitant cada vegada més, i mostren clarament com, després de 6 anys de crisi econòmica, els pobres són més pobres. Una història inacabable de cronicitat en què el cercle hereditari de la pobresa fa estralls.

Per acabar de reblar el clau, i en el marc d’una societat tecnologitzada anomenada del coneixement, a aquesta fractura de caràcter socioeconòmic hi podem afegir la bretxa digital associada que es genera en incrementar-se el diferencial d’oportunitats d’accés i gestió de les tecnologies i la informació entre els grups més afavorits i els sectors més empobrits.

I, en aquest conjunt, com és sabut, el col·lectiu que presenta xifres de més vulnerabilitat són els menors de 16 anys, dels quals a Catalunya tenim dades esfereïdores: més d’un infant de cada quatre que viu al nostre país està en risc d’exclusió, i una bona part, en risc sever.

Davant d’aquesta realitat, em pregunto de quantes dades més caldrà que s’informi per posar en dubte que ni l’atenció assistencial i a batzegades del problema -malgrat ser inevitablement necessària en situacions d’emergència i gravetat- ni les actuacions descoordinades o inconnexes des de diferents àmbits, sectors o institucions -que a vegades pequen d’un cert protagonisme d’intervenció- porten a un camí de recuperació real de les oportunitats malmeses.

Tant a Europa com en realitats més pròximes, hi ha praxis socials i professionals que estan recollint èxits petits i grans a l’hora de trencar els cercles viciosos de sosteniment o agreujament de la pobresa, i per tant, de violació de drets fonamentals de la infància. Parlo de projectes d’actuació territorials que han aconseguit comprendre i atendre el problema de la pobresa infantil i el seu risc associat d’exclusió des de la seva complexitat.

De fet, bona part del fracàs que arrosseguem passa per una diagnosi excessivament simplificada d’aquesta situació. L’atenció a la precarietat dels ingressos, que han minvat a partir de les polítiques d’austeritat extremes, sens dubte és important, però no és suficient si es vol atendre la multiproblemàtica annexa a la pobresa. Aquesta problemàtica només es pot atendre des d’una pluralitat de polítiques o amb programes específics de marcat caràcter intersectorial, en clau de xarxes interinstitucionals, col·laboració público-privada i de transversalització coresponsable.

El que pot permetre’ns veure el futur d’una altra manera, doncs, són els programes sostinguts des de la mirada dels drets dels infants -i no només des dels dèficits que pateixen-, de promoció de les diferents dimensions del seu desenvolupament integral i, molt especialment, els que se centren en el suport socioeducatiu del seu entorn familiar, escolar i educatiu no formal. I aquesta mirada només es pot desplegar des del reconeixement mutu de les institucions implicades, treballant en xarxa, territorialment, i integrant dimensions crítiques com salut, educació i dimensió social.

Estic convençut que només aquesta mirada “relacional” de tots els agents que poden aportar qualitat i quantitat d’accions de suport en aquests àmbits ens portarà a reduir la fractura social que creix encara avui dia rere dia.

Estem davant d’un repte col·lectiu de caràcter urgent, inajornable i extraordinari: la construcció compromesa i coresponsable d’un estat “relacional” per a una nova societat del benestar que garanteixi i respecti els drets de la ciutadania i torni a generar oportunitats per a tothom.

stats