Publicitat
Publicitat

La cooperació en temps de crisi

Ara fa un any Juan José Ibarretxe va ser a Catalunya i va mostrar la seva preocupació pels oportunismes en temps de crisi: "Hi ha personatges i argumentaris que només aconsegueixen ressò en èpoques de recessió i les nacions sense estat, per la nostra feblesa estructural -política i econòmica-, estem més exposades que altres nacions a oportunismes que, finalment, només ens volen disminuir".

En el camp de la cooperació al desenvolupament i, en un sentit més ampli, en tot allò que afecta les relacions internacionals de Catalunya, continuarem sentint veus que ens demanen una retallada dels pressupostos públics, la presència i la responsabilitat internacional de Catalunya. La retallada, però, només s'hauria de produir gràcies a una millora de l'eficàcia i de l'eficiència dels departaments i organismes governamentals implicats i, en cap cas, en els recursos finals dedicats a l'acció exterior.

Actualment, comptem amb una acció governamental dividida i compartimentada en tot allò que es refereix a la cooperació al desenvolupament, la pau i els drets humans. Una divisió absurda que només s'entén per la necessitat del tripartit d'acontentar els partits que el configuraven. Podem, doncs, aprimar l'administració, estalviar diners públics i, alhora, mantenir allò que efectivament dediquem a projectes internacionals. Caldria començar, per exemple, per enfortir l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, tot incorporant-hi els organismes públics de pau i drets humans. Perquè la promoció de la pau i els drets humans són actuacions inherents a la cooperació i a la promoció del desenvolupament humà i sostenible arreu. És l'únic objectiu de la cooperació al desenvolupament, i no té cap sentit dividir-ho.

Pel que fa a la relació amb el sector, cal fer-se ressò de la proposta raonada de Víctor Terradellas en el número de tardor d'ONGC ( www.ong.cat ). Tal com explica, mentre les agències europees i estatals de referència s'inclinen per disminuir la rigidesa burocràtica i treballar sobre concept papers amb la complicitat del personal tècnic de les administracions públiques, l'Agència Catalana ha optat pel camí invers i ha imposat una feixuga concepció burocràtica i decimonònica de l'administració. El trist resultat és que la immensa majoria de les ONGD i entitats del territori -en bona part aplegades a les coordinadores de Lleida i Girona- desisteixen de participar en les convocatòries públiques de l'Agència Catalana. També hem aconseguit que, en plena era de l'administració 2.0, el paper i el correu ordinari siguin els únics mitjans vàlids per relacionar-se amb el món o que per pagar calguin fins a set validacions: el tècnic, l'administratiu, el cap d'àrea, la responsable de gestió econòmica, el director de l'Agència, la tècnica de gestió econòmica i algú de serveis jurídics... Un excés de burocràcia que ni el nostre govern ni cap de modern s'haurien de permetre.

Però no es tracta només de treballar bé per estalviar. Sinó d'analitzar l'entorn europeu per adonar-nos que els pressupostos en cooperació són autèntics índex de qualitat democràtica. És fals que si gastem menys enllà, gastarem més aquí: aquells països que fan de la cooperació una política seriosa i rigorosa són els que gaudeixen de serveis socials més bons. I cal dir en veu alta que no fem cooperació per imitar els nostres veïns europeus. Ho fem per coherència i responsabilitat i perquè el desenvolupament dels països del Sud està íntimament relacionat amb el dels països del Nord. I la fem, sobretot, perquè el valor afegit de la cooperació catalana pel que fa als drets humans de tercera generació, els drets col·lectius, és una peça gairebé inèdita que aportem al context internacional.

Ens cal entendre que aprimar l'administració en temps de crisi és una necessitat que no ha d'anar en detriment de les polítiques públiques, sinó que ens pot acostar a l'excel·lència de què tan sovint parlem i que tan poc hem practicat. Perquè si bé és cert que la crisi ens obliga a anar més amb compte que mai amb els pressupostos públics, també ho és que Catalunya no es pot permetre el luxe, ara menys que mai, de no posicionar-se ni participar en primera persona en aquest món global que ens proposa el segle XXI.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT