Publicitat
Publicitat

Coses que no canviaran

El front obert internacionalment contra l'ús fraudulent de continguts digitalitzats amaga el debat de fons, que no és altre que la relativització i fins i tot ridiculització de la figura del creador per part d'alguns consumidors. Sempre que surt aquest tema molts tendeixen a desviar-lo hàbilment cap a qüestions com la SGAE, el cànon digital i mitja dotzena de coses per l'estil. Tot això està molt bé sempre que primer distingim honestament entre les persones que tenen l'habilitat de fer bones melodies i les que gaudeixen escoltant-les, entre les persones que saben fer sonets i els que després se'ls llegeixen, entre els que saben fer un bon disseny industrial i els que l'utilitzen quotidianament. Abans, als primers se'ls anomenava creadors i als segons consumidors, ja fos en forma de melòmans o de lectors, de propietaris d'una torradora de pa més bonica que les altres o de l'estampat d'una corbata, d'oients d'un programa de ràdio o d'espectadors d'una obra de teatre. No es tracta d'establir cap categoria ontològica que separi taxativament els uns i els altres: l'escriptor és també un possible consumidor de música, el músic és un lector en potència, etc. Vull dir que no cal mitificar la figura del creador com si fos una espècie a part, tal com es va fer durant l'època del Romanticisme. Els asseguro que el meu argument no va en aquesta direcció.

Hi ha productes que poden ser digitalitzats, com aquest mateix article que estan llegint, com la música que escolten o com la foto que estan mirant. Hi ha altres productes creatius, en canvi, que no poden traduir-se a un codi binari: una escultura, posem per cas. Aquesta precisió és més important del que sembla. Si, com fan alguns, considerem que una peça que ha enregistrat l'Orquestra Filharmònica de Berlín "és de tots" perquè "la cultura no és patrimoni de ningú", i altres afirmacions insensates per l'estil, és només perquè hi ha una tecnologia que permet saltar-se les normes. En vida de Beethoven, algunes de les seves obres es van fer per subscripció popular, en el sentit literal de la paraula, perquè resulta que el pobre home tenia el mal costum de menjar un parell de cops al dia, de comprar-se roba i altres vicis per l'estil. Si se'l deixava morir de gana, no hi havia simfonia ni res. Ara moltes persones creuen que els compositors de bandes sonores, els actors o els professionals que els maquillen abans de cada escena viuen de l'aire. Aquest miratge el genera la facilitat amb què es pot copiar il·legalment qualsevol producte digitalitzat. Com que això és més aviat lleig, després surt tot allò de Teddy Bautista, les multinacionals i no sé què més. Ah, i allò que "la cultura no és patrimoni de ningú"! L'important és defugir sempre la qüestió de fons, desviar el tema.

Certament, la cultura entesa de forma genèrica no és patrimoni de ningú, però aquest modest article en concret l'ha escrit un servidor sense la impunitat que dóna un nickname , mostrant l'alegre cara que veuen a la foto i facturant-ne l'IRPF trinco-trinco; i aquella cançó que tant ens agrada la va escriure aquell senyor que passa per allà; i aquella pel·li l'ha protagonitzat tot just aquella actriu, i no la de la vora. Si parlem dels putxinel·lis que fem a casa, parlem d'una cosa. Si parlem d'una producció que val un munt de milions d'euros, d'una altra. Les llengües no són de ningú, però aquell reguitzell concret de paraules que ara és una novel·la sí. Les notes musicals tampoc no tenen amo, però tot just aquella successió concreta que ara configura una cançó sí. Que algú la pengi a internet per promocionar posteriorment els seus concerts -és a dir, per fer-los més rendibles- no vol dir que no doni cap valor a la peça. Simplement, la mercantilitza adaptant-se darwinianament als nous temps.

Hi ha coses que es poden amateuritzar sense gaires problemes: amb una guitarreta i poc sentit del ridícul un pot transformar-se avui en una efímera estrella del pop tot penjant les seves gracietes al YouTube. Però hi ha coses que no es poden resoldre així, i, si no, provin de fer alguna versió de Bruckner o de Mahler a casa seva amb l'harmònica que els va sortir dels cereals. Constataran que la cosa es complica. Constataran igualment que per arribar a fer alguna cosa decent cal una llarga i caríssima cadena d'elements, que van des de bons professors fins a lutiers professionals, passant per tècnics de so de debò i músics que tinguin la capacitat de tocar alguna cosa més que La pastoreta . Els asseguro que tot això no canviarà, amb digitalització o sense.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT