Cremar llibres

Quan veuen cremar un llibre, ni que sigui de manera simbòlica, s’escandalitzen. No s’escandalitzarien si veiessin cremar un devedé o un cedé. El llibre (el llibre en general, no pas el llibre en particular) encara té aquell misteri i aquell prestigi dels productes minoritaris. Les coses sagrades, com la religió, la monarquia, la pàtria o la Constitució, val més no tocar-les. I la Constitució és un llibre. Però precisament en tant que sagrades (i per tant, inamovibles) s’han de poder tocar. Perquè són obligatòries.

I diuen: “Has cremat un llibre! Això ho feien els nazis”. Perquè el llibre és un llibre sagrat. Els polítics afins a aquest llibre anomenat Constitución Española hi passaven de puntetes, fins ara, per la vergonya del que ha fet el Tribunal Constitucional amb el decret de pobresa energètica catalana (destrossar-lo, dir que no és legal). L’emergència social (l’emergència social, així en genèric) és un tros de pastís molt nutritiu, del qual tothom vol apropiar-se. Total, els pobres (els pobres així en genèric) no són gaire visibles. I precisament per això aquest tribunal no pot permetre que el govern català faci res per ells que no fa el govern espanyol. Que es fotin. De la mateixa manera que ens fotrem amb la llei d’horaris comercials. També la van tombar. Res pot fer pensar a ningú que a Catalunya hi ha coses que van millor que a Espanya. O que són diferents.

“Els nazis cremaven llibres”, et diuen. I també parlen de Farenheit 451. Sí, molt bé. I un altre que cremava llibres era Pepe Carvalho, el detectiu de Vázquez Montalbán, perquè els trobava dolents. Com els protectors del Quixot de Cervantes, que li cremaven els llibres perquè no es tornés boig. Un llibre que et diu que “tot espanyol té dret a un habitatge digne”, en els temps que corren, és dolent. O et fa tornar boig.