Davant de l’estand dels xips grocs

Hem dit amb els amics que ens trobarem al davant de l’estand de Championchip (els que cronometren la cursa) que hi ha a prop de la meta, però com que plou tant, decideixo esperar-los dins d’un portal. I és ple de corredors que, com jo, han acabat la mitja marató molls de cap a peus. Un noi es menja un alvocat a cullerades, i un altre, les torrades que repartien, d’obsequi, en acabar. Arriben un home i una dona. Ell va amb samarreta d’un triatló i pantalons curts, ella amb la roba que donava l’organització. Tots dos especulen sobre si deuen haver arribat, o no, els altres membres del seu equip (també deuen haver quedat davant de l’estand dels xips grocs). Ell pica de peus a terra. “Quin fred!” Ella, més soferta, somriu. “Sort que la family al final no ha vingut”. I ell fa que sí amb el cap. “I tant”. S’estan una estona en silenci. I llavors, passa una cosa. Amb la veu enrogallada pel fred i per l’esforç, ell murmura: “Ostres, Sílvia...”

Ella esbatana els ulls, perquè —ho endevino— s’ha commogut per la manera, queixosa i dolça, en què ell ha dit el seu nom. L’ha dit, potser per primer cop. Potser sempre s’anomenen pel cognom. “Ostres, Sílvia...” No són amics íntims, ja es veu. Corren al mateix equip, però només deuen enraonar de curses, de vambes i de tirades llargues. Ella s’ha posat vermella per la manera, tan desvalguda i plena de confiança, tan provocativa, sense voler, que ell ha fet servir per dir el seu nom. Ara, després d’aquest “Ostres, Sílvia...”, ja tot és possible. Tornaran junts al cotxe, es posaran roba seca, però ella ja no es canviarà polida i asexuada com ho ha fet al matí, abans de córrer. Ell ha dit: “Ostres, Sílvia...” I ara ella el veu per primer cop. El considera. El troba sexi. El vol.