Declaracions d’amor televisives
Els espectadors de l’exitós Pasapalabra de Telecinco van presenciar dilluns una escena curiosa. L’exgimnasta Almudena Cid era al plató per concursar. A mig programa, el presentador Christian Gálvez va aturar el joc per expressar una cosa que li semblava d’interès general.
Va advertir que l’al·ludida seria Almudena Cid, que és la seva parella des de fa anys: “Cuando alguien dice que comparte la vida con una persona dice que es la mujer de su vida, y no creo en eso, para nada. Y me vais a entender: cuando alguien habla de la mujer de su vida tiene que ser una cosa de espacio y tiempo y ojalá cuando tengamos ochenta años y miremos atrás todo lo que hemos hecho, pueda decir que es la mujer de mi vida. La mujer que está aquí sentada es la mujer de cada momento de mi vida y algo más que creo que es mucho más importante: es una compañera de viaje, y cuando es compañera de viaje solo queda agradecer el estar en los buenos momentos pero sobre todo, estar en los malos momentos”. Mentrestant, el realitzador mostrava un primer pla de la noia, a qui se li van omplir els ulls de llàgrimes. Un cop finalitzada l’exhibició sentimental, Gálvez va explicar la dinàmica de la següent prova com si res. Cid va continuar eixugant-se les llàgrimes una estona més. Francament, amb tanta parsimònia i drama va acabar semblant que passessin un d’aquests mals moments que deia el presentador i estigués mirant d’arreglar-ho.
La primera lectura d’aquest instant televisiu és senzilla i es pot interpretar com una simple exaltació emocional per donar color i espectacle puntual al concurs. Aquest tipus d’espais televisius que porten tants anys en antena i estan sotmesos a una mecànica molt repetitiva necessiten aquestes sacsejades per mantenir un vincle amb l’audiència. La fidelitat dels espectadors amb aquests concursos acaba sent tan gran que es busca un nivell de familiaritat (a vegades excessiu) per recompensar el gest. És, per tant, un recurs més per donar repercussió al Pasapalabra.
D’altra banda, la necessitat d’exhibir amb tanta retòrica ensucrada una situació personal té un punt d’exageració. Més enllà de poder fer broma sobre la relació que mantenen, la necessitat de fer un discurs tan intens, amb ínfules de transcendència i en termes tan absoluts, és d’una teatralitat forçada una mica ridícula. Gálvez no és el primer que fa una declaració d’amor davant de les càmeres. De fet, estem en l’era de l’exhibició de la intimitat. Em pregunto quins mecanismes i pensaments bullen dins el cervell d’aquestes persones per pensar que les declaracions afectuoses públiques, sense venir a tomb de res, davant de centenars de milers de desconeguts, tenen més qualitat amorosa o més garantia d’èxit que si es fan en privat.
