Publicitat
Publicitat

Deixeu els mil·lennials tranquils

Mentre vostè està llegint això, s’estan escrivint almenys mitja dotzena d’articles més contra els mil·lennials, que és el nom absurd de torn que s’ha imposat per denominar la suposada generació formada pels nascuts entre els anys vuitanta (especialment la segona meitat) i els noranta, tot i que no hi ha cap tall cronològic establert amb precisió. D’acord amb aquests articles (o tuits, o posts o opinions radiotelevisades), els mil·lennials són una massa de malcriats que viuen malbaratant les seves oportunitats, desmotivats, abúlics, ganduls i idiotitzats per YouTube i les xarxes socials. Exhibicionistes i emocionalment fràgils, desenvolupen addiccions i síndromes relacionades amb les coses més diverses i insospitades, i, incapaços de treure els ulls de les pantalles dels mòbils i les tauletes, sucumbeixen a totes les propostes malsanes que els arriben per aquesta via, incloent-hi el suïcidi induït. Escolten músiques insofribles, no tenen gust ni criteri en cap matèria de la vida, i són, en resum, ineptes i cretins fins a dir prou.

Per edat, a mi em va tocar ser inclòs dins l’anomenada generació X (als mil·lennials també els han catalogat com a generació Y, en un esforç d’imaginació), i segons els sociòlegs més perspicaços dels suplements dominicals i els escriptors políticament incorrectes del moment, érem una colla de galifardeus caracteritzats pel desarrelament i la manca de compromís ideològic, sentimental i de tot tipus, per l’hedonisme, el culte al cos i als diners i la promiscuïtat sexual (érem la generació postsida) i pel fet d’haver rebut la millor formació de tota la història, que també desaprofitàvem. Ens retrataven escriptors de pacotilla com Douglas Coupland o Bret Easton Ellis, a Amèrica, o Ray Loriga i José Ángel Mañas, a Espanya. Escoltàvem grunge, tecno, techno (no era el mateix) i fusions llatines i africanes diverses, conegudes amb el nom de mestissatge, i vivíem pendents dels videoclips de la cadena MTV (també ens van dir generació MTV) i d’algunes marques de roba. La nostra droga preferida era la cocaïna i fèiem revival dels anys seixanta i setanta, perquè els vuitanta encara ens agafaven massa a prop.

Per descomptat, ja ningú s’enrecorda d’aquell munt de burrades, com ningú s’enrecordarà d’aquí vint anys de les que es diuen i s’escriuen ara sobre els mil·lennials. Personalment, només puc dir que tinc la sort de conèixer algunes persones que tenen una vintena d’anys menys que jo i que em semblen brillants en el que fan o el que es preparen per fer, i que demostren ser clarament més espavilats i atents al món que els envolta del que ho vàrem ser, a la seva edat, els que ara en tenim quaranta o cinquanta. Espero que no dediquin gaire temps ni energies a irritar-se pels penjaments i les desqualificacions a l’engròs que se’ls dediquen: són intents, sovint desesperats, d’obtenir audiència o algun tipus de repercussió. O es tracta, senzillament, de vells malsofrits que repapiegen, i sovint prematurs, que també n’hi ha.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT