Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

'Del Caribe La traigo yo...'

El president Mas ha exhortat les forces polítiques catalanes a "fer pinya a Catalunya, traslladar-la a Madrid i condicionar el suport a la governabilitat de l'Estat a la consecució del pacte fiscal", en paraules textuals del seu discurs al debat de política general. Pinya colada, president. Cada vegada que els partits catalans es posen d'acord per fer pinya, sol acabar que se la tiren pel cap. Encara recordem, amb emoció, aquell 2 de novembre del 2005, quan el mateix Artur Mas, Manuela de Madre i Josep- Lluís Carod-Rovira van anar al Congrés de Diputats per fer-hi una ferma defensa d'aquell Estatut acabat d'aprovar pel Parlament i encara no reduït a xixines pel ribot de don Alfonso Guerra i companyia. Aquella imatge d'unitat -aquella pinya-, feia goig de debò. Fins i tot Manuela de Madre li va regalar un brot d'olivera a Zapatero, i li va recitar una estrofa del Mediterráneo de Serrat. Tot plegat no feia pensar en la llarguíssima pel·lícula de sang i fetge en què es va convertir després la història de l'Estatut, de la qual tothom -tothom a la política catalana- va sortir més o menys esquitxat i/o malferit. El brot d'olivera se'l devia fumar Zapatero mentre es divertia contemplant l'espectacle de la massacre. Segons com, a León, això de la Mediterrània els agafa més lluny del que sembla.

Però bé, tot això són amenitats ja passades. Ara el president vol una pinya per exigir-li el concert econòmic (perdó, el pacte fiscal) al proper govern d'Espanya. Tal com no es cansa de repetir, aquest és un objectiu que uneix els catalans (no com la independència, que els separa) i efectivament no falta qui fa veure que s'ho ha cregut, ni articulistes que afirmen que han vist pel carrer les masses excitades amb la perspectiva del pacte i de la pinya. Tal vegada no han reparat en el fet que el PSOE, en fraternal entesa amb el PP, acaba d'aprovar una reforma constitucional perquè sigui el govern de bon de veres (un que hi ha a Madrid) el que controli la capacitat de maniobra financera i pressupostària de les comunitats autònomes, començant per la Catalunya sempre excèntrica (en tots els sentits). I que la predisposició unànime dels dos grans partits espanyols d'obrir una negociació sobre aquest punt és molt menys que nul·la. Una altra cosa és que don Mariano vingui ara a Barcelona i digui que està obert a parlar-ne, i que fra Rubalcaba es mostri no tan sols disposat a parlar-ne sinó a fer-ho en català, si li xerren a poc a poc i vocalitzant bé. Però és que també es dóna la circumstància que d'aquí menys de dos mesos hi ha unes eleccions.

En resum, que la reclamació del pacte fiscal no té cap possibilitat de prosperar, per falta total de voluntat política a l'altra banda del riu Pecos. En canvi, té molts números per convertir-se en una altra processó tan llarga com trista i corrosiva, durant la qual els partits catalans tindran tot el temps del món per fotre's tantes pinyes com vulguin. Don Mariano s'ho passarà d'allò més bé, mirant-s'ho mentre es fuma un puro.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT