Publicitat
Publicitat

Del federalisme a l'independentisme?

Les vigílies de l'Onze de Setembre han estat molt escalfades des de dalt i des de baix. És bo, però espero que no acabi en incendi. Aquests dies molts m'han fet preguntes del tipus: ¿és veritat que has passat del federalisme a l'independentisme?, ¿és possible el federalisme?, ¿i la independència? Resumeixo algunes respostes que he anat donant.

1. Diagnòstic. L'actual encaix de Catalunya a Espanya és molt incòmode per a nosaltres i és dolent per als catalans i per als espanyols. L'estat espanyol no és lleial amb Catalunya. L'actual equilibri fiscal, sense que calgui parlar d'espoli, és injust; perjudica Catalunya i rebaixa la capacitat de creixement de tot l'Estat. Comparteixo la necessitat d'un nou pacte fiscal , per disminuir el drenatge de diners i per evitar les arbitrarietats de l'Estat a l'hora de transferir diners al nostre govern. No crec que el model del concert sigui l'únic ni tan sols el millor, però defensaré a fons la necessitat d'un nou pacte, sense tancar-me en un sol model. També ens caldria, i no se'n parla tant, un nou pacte cultural per tal que l'Estat, a través nostre, defensi la llengua i la cultura catalanes, com fa amb les castellanes.

2. Perspectiva. No es pot parlar del futur de Catalunya sense situar-lo en el futur d'Espanya i d'Europa. Des de fa molt temps penso que la solució més adequada al que serà la realitat del segle XXI és una Catalunya lligada bilateralment a una Espanya federal dins d'una Europa federal. El meu model preferit és el de l'Estat lliure de Baviera dins de la RFA. Si Europa no actua com una unitat política, d'aquí pocs anys el seu paper en l'esfera econòmica i estratègica internacional serà residual. I no diguem el paper dels estats europeus, tant els grans... com sobretot els petits! Mentre França, Alemanya, el Regne Unit, Itàlia, Bèlgica, Letònia, Xipre o Andorra, i eventualment Catalunya, tinguin el seu representant a l'ONU, voldrà dir que ni Europa ni cap d'ells, potser amb dues o tres excepcions, té més influència al món que els estats mitjans o petits del Tercer Món, és a dir, cap. Per la seva pluralitat, Europa no serà mai un estat unitari i, per tant, si no vol desaparèixer ha de ser un estat federal.

La pregunta dels catalans ha de ser: ¿quin és el millor encaix de Catalunya en aquesta Europa federal? ¿Lligada a un estat dels grans o tota sola? Jo sempre he pensat que als grans estats europeus, tot i que residual, encara els queda un cert paper a jugar; a la resta, cap. Crec, i ho he vist, que els ciutadans de Baviera estan molt més ben defensats que els d'Àustria o d'Eslovènia, dos estats veïns d'Alemanya. Per tant, si fos possible un cert lligam amb Espanya que ens hagués resolt els dos pactes que he dit abans, el fiscal i el cultural, jo ho preferiria. No rebutjo pas l'estat propi; hi veig avantatges i inconvenients reals per als nostres ciutadans, però no és una comparació aclaparadora en un sentit o l'altre, tenint en compte que d'aquí pocs anys les competències polítiques d'un petit estat europeu potser no seran molt més grans de les que tenim ara a Catalunya. No oblidem que, si les coses van per on han d'anar, el que més s'haurà d'aprimar en favor d'Europa són precisament les competències dels actuals estats.

3. ¿He canviat? Sí, perquè el que ha canviat aquests últims anys és la realitat. Aquest model que jo exposo, amb Jordi Pujol i Pasqual Maragall a Barcelona, amb Felipe González a Madrid i amb Jacques Delors a Brussel·les, era complicat però possible. Tant en la redacció de la Constitució espanyola com en la de l'avortada Constitució europea es va tenir present la possibilitat d'aquesta evolució. Amb Aznar a Madrid i amb els nous dirigents europeus, però, es va convertir en molt més difícil, cosa que em fa dubtar ara de la seva viabilitat. Alguns em diuen que seguir pensant en això és poc realista. Potser tenen raó, però jo els pregunto si les alternatives que plantegen no ho són encara menys. Tinc molt clar que una nova situació només por ser el resultat d'un pacte, no d'una acció de violència. A Europa aquestes solucions ja no són possibles. Per sort, perquè si hi arribéssim tindríem les de perdre! Si acceptem que ens caldrà forçar un pacte, em pregunto per què ha de ser menys possible un pacte bilateral de tipus federal que un pacte per la independència... M'alegra molt que el tema de la independència hagi deixat de ser tabú i en puguem parlar i discutir com una possible alternativa. Però no accepto que ara, per ser bon català, s'hagi de ser independentista.

4. El camí. Quan em faig aquestes preguntes, arribo al convenciment que el que jo anomeno un pacte , en realitat són tres. En primer lloc, un pacte intern entre els ciutadans, a Catalunya, per acordar cap a on volem anar, un pacte que ha de ser ample i majoritari. Si no és així, no podem començar. En segon lloc, un pacte amb Europa per saber que el camí a seguir serà un camí no impulsat però sí ben vist i acceptat a Brussel·les, malgrat les pressions que pugui fer el govern espanyol. I, finalment, un pacte amb Espanya, que s'ha fet cada vegada més difícil amb les situacions d'enfrontament i de tensió que, per voluntat d'uns i altres, s'han provocat aquest últims anys. En el context d'una Europa federal, amb molt menys poder dels estats, tot plegat podria ser bastant més fàcil i el projecte tornaria a ser més realista.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT