Publicitat
Publicitat

Descobrir el Mediterrani

Als europeus del nord sempre els ha agradat descobrir el Mediterrani. Al segle XVIII, l'anomenat grand tour tenia com a objecte el viatge a Itàlia, per seguir-hi les traces dels antics romans, o a Grècia, per tocar de prop els llocs sagrats de la Ilíada o l' Odissea . I amb aquestes traces i aquests llocs descobrien la blanesa del sud, el sol i la vida senzilla de la gent que vivia vora el mar clàssic.

És clar que això només estava a l'abast de nobles o estudiosos alemanys, com ara Goethe o Winckelmann, o de lords o poetes tísics anglesos, com ara Lord Byron o John Keats. Els museus anglesos i alemanys són plens de pedres gregues i romanes perquè nobles i estudiosos les van descobrir, les van comprar i se les van endur a casa perquè, exposades, poguessin servir de model als artistes. Així va néixer el neoclassicisme.

Va ser un descobriment del Mediterrani del tot apol·lini. De fet, van trobar unes ruïnes totes blanques, esmolades pel temps. Si Winckelmann hagués sospitat que els temples grecs estaven pintats de coloraines hauria tingut un cobriment de cor. La moda es va inspirar en les túniques aplomades de les escultures, el vermell pompeià va envair els halls de les mansions britàniques. Les senyores i les noies viatjaven al sud amb grans pameles i les seves capsetes d'aquarel·la. Però, en tornar, anglesos i alemanys continuaven menjant com abans.

Catalunya també va descobrir el Mediterrani. Ara fa cent anys. Els nostres avantpassats van creure que aquest país era com la Grècia antiga, i van començar a aparèixer columnes a l'arquitectura i templets als jardins. Els escultors feien deesses de marbre blanc i els pintors pintaven noies plenetes amb o sense túniques, vora el mar o sota uns pins, amb una atzavara no gaire lluny, perquè ignoraven que l'atzavara era una planta immigrant al paradís mediterrani. Van ser els nostres avis i besavis noucentistes. Avis i besavis que, quan era l'hora de menjar bé, giraven els ulls cap al nord, als paradisos de la mantega i les indigestes salses vinoses reduïdes.

Finalment, fa pocs anys, el món ha descobert el Mediterrani de l'alimentació. S'ha inventat aquesta cosa absurda anomenada dieta mediterrània, com si això volgués dir alguna cosa. En tot cas, s'hauria de parlar de les cuines mediterrànies, perquè són ben diferents les cuines del nord de l'Àfrica de les del Pròxim Orient i de la grega, de la turca, de les italianes, de la provençal, de la catalana, de la valenciana o de l'andalusa. Les uneix a totes l'oli d'oliva, però en separa a moltes el greix de porc. Deixem de parlar, sisplau, de dieta mediterrània i parlem de les cuines de les terres que envolten aquest mar cada dia més brut. I encara hi ha una cosa ben curiosa pel que fa a aquesta dieta. Ara resulta que Espanya sempre ha seguit la dieta mediterrània! Vostès creuen que Madrid, per posar l'exemple més emblemàtic, és una ciutat mediterrània? O Santander? O Càceres? Al final farem riure!

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT