Desitjar que ens vagi malament

HI HA UN INSTINT competitiu que fa que vulguem ser més que els altres, tenir més que els altres, que ens vagi millor. Té aspectes positius: ens té motivats, fa que ens esforcem, ens obliga a buscar l’excel·lència. Però desenganyem-nos, no sempre tenim els talents o les capacitats ni creiem tenir la sort o les oportunitats ni som prou constants en l’esforç. Guanyar merescudament costa. De manera que en lloc d’aspirar a ser millors tendim a acabar desitjant el que podria semblar el mateix: que els altres siguin pitjors. I no és ben bé igual d’elegant i útil. I té derivades perverses: no només esperar sinó desitjar que els vagi malament, fins i tot actuar perquè sigui així. Fer trampes n’és l’exponent extrem. Molt estès, per cert.

Aquests instints estan arrelats de manera òbvia i paròdica en el futbol. Vols ser superior i, si no pots, esperes el consol que l’altre sigui inferior. I ansies que els rivals no tinguin sort, no sigui el seu dia, i acabes celebrant que es lesioni el seu crac. I pots fins i tot voler lesionar-lo. I fer-ho.

Em preocupa constatar que a la política passa una cosa semblant. Queda clar en tots els partits de l’oposició que desitgen que al govern li vagi ben malament. Fins i tot en els rivals interns de cada formació. Pot semblar lògic. I alhora és terrible i estúpid, perquè si al govern no li surten bé les coses rebrà tothom. I encara és més denigrant si fas feina perquè no se’n surtin, perquè ets part activa perjudicant la bona governança i, per tant, la ciutadania. Vaja, el més semblant a marcar-te un golàs de xilena a la teva porteria, i celebrar-lo amb eufòria tot tapant-te la cara amb la samarreta no fos cas que t’adonessis que l’instint competitiu t’ha portat a derrotar-te a tu i als teus, els que en teoria volies servir.