Publicitat
Publicitat

ETA i el país del perdó

Hi ha un grotesc anacronisme en la imatge dels encaputxats proclamant la treva. No són herois justiciers: són fantasmes. Espectres del que van ser. I encara més quan aixequen el puny i ens amenacen amb el socialisme real. Tanmateix, m'assalta el record del meu desconcert quan vaig veure, per primer cop, persones molt significades de la lluita per la democràcia i per Catalunya agafant una pancarta contra el terrorisme. Era l'any 1978 i els que portaven el drap ja eren representants consagrats en les primeres eleccions (les del juny del 1977). La consigna que brandaven lligava la crítica a la Constitució, aleshores en procés de fabricació, amb el terrorisme: era un gir excessiu.

Aquell gir deixava fora del sistema, i d'això es tractava, l'esquerra no parlamentària i l'independentisme radical, tot allò que el 15 de juny havia estat empès extramurs de la dignitat democràtica. Els grans partits consolidaven el sistema: un bipartidisme sòlid i espanyol (Catalunya i Euskadi quedarien fora de l'esquema per miracle) i una desmobilització general perquè la gent s'acontentés a votar cada quatre anys. La política la fan els polítics, van establir. Això és el que deia aquella pancarta del 1978. Moralment refractaris a la violència com érem els jovenets radicals, ens va semblar un oblit massa dur de tot el que la lluita antifranquista havia abraçat. Però és que la Constitució del 78 es va construir amb carreus de desmemòria, i no només per afavorir els que tenien les mans tacades de dictadura. Ho tinc molt present perquè estic treballant sobre la memòria, tan poc explicada, d'aquells anys de Transició. Transició en el sentit exacte de la paraula: com es passa d'un estat de consciència a un altre estat de consciència.

Aquell procés condueix fins a la llei de partits, flagrant anomalia democràtica. La qualitat d'una democràcia es mesura per la quantitat de coses que hi caben, i com més estreta l'embocadura, pitjor. Aquesta llei és un pacte entre els dos eixos d'aquell bipartidisme d'estat que deia, amb l'aquiescència de CiU, i ha deixat fora del joc democràtic un percentatge enorme de la societat basca. És cert que ha estat útil per escanyar ETA fins a acular-la contra la paret, però la insídia contra una figura avui aprofitable com Arnaldo Otegui o la barrera profilàctica alçada contra les candidatures abertzales són molt qüestionables; hi ha moments per cada cosa. La resposta del ministre a l'últim comunicat d'ETA, un comunicat plausible per començar alguna cosa, entra de ple en la lògica espanyola de vèncer per no poder convèncer. Espanya vol derrotar, vol el peu a sobre. De passada, la llei de partits ha permès "normalitzar" Euskadi, així ho diu l'actual lehendakari: tot s'aprofita.

Negociar és una paraula dura, però de vegades les paraules dures són necessàries. Negociar no vol dir seure a taula en qualitat d'iguals: qui porta sang a les mans està en una altra galàxia moral, això està entès. La mani de l'altre dia donava la mesura del país abertzale, que no és gens petit, i posava sobre la taula el tema dels presos. La terrible paradoxa del terrorisme és que, al final, acaba negociant l'estatus d'uns presos que no haurien existit sense terrorisme. És obvi que cap societat democràtica no accepta una negociació en termes estrictament polítics per acabar amb el terrorisme, perquè la política té els seus canals pacífics per fer-se. Però també és obvi que la societat basca, com la catalana, té plantejat el tema de la independència i que amb silenci i mirant cap a una altra banda no desapareixerà. S'ha de parlar de presos i, en un altre àmbit, d'independència.

Queda un tema profundament espanyol, també: el paper de les víctimes. Una única víctima són massa víctimes, imaginem com pesen quan n'hi ha centenars. Ara bé: hi ha un requeriment previ, i és que les víctimes accedeixin a fer del dolor un afer privat. A Espanya les víctimes són un agent polític i no semblen disposades a deixar de ser-ho. Així no hi ha sortida. Reclamen que ETA demani perdó -aquí ningú ha demanat mai perdó per res- i jo diria que és a l'inrevés: són les víctimes les que tenen el perdó a les mans, sense que calgui demanar-lo, perquè són les víctimes les que saben el preu duríssim, brutal, inútil, que els ha tocat de pagar.

Ara fa cent anys vam tenir la Setmana Tràgica, revolta popular desnortada que els polítics van ser incapaços de canalitzar o avortar i que va fer autèntica por als burgesos. Esglésies cremades, capellans caçats a trets, barricades i balls macabres amb l'esquelet de les monges, podeu comptar. Va venir l'exèrcit i van acabar pagant justos per pecadors. Doncs Joan Maragall va escriure el cèlebre article demanant als catalans que desfilessin per impedir, tot reclamant perdó, els ajusticiaments de Montjuïc. I acabava dient que seria una bona cosa que comencessin els més ofesos. Per sort, ETA no té cap més sortida que plegar, però seria bo que li ho posessin fàcil els més ofesos, sigui Espanya, siguin les víctimes.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT