Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Blues del controlador

El 3 d'agost de 1981 els controladors aeris dels EUA van començar una vaga salvatge com la que vam patir aquí no fa ni setanta-dues hores, amb conseqüències igualment espantoses i elevades a magnituds americanes. Ronald Reagan era aleshores l'encara flamant president del país, i el que va fer va ser emetre un comunicat amb diversos punts. Primer, va resumir com havien anat les negociacions entre el sindicat dels controladors i l'administració federal (en què, com es veu que és costum d'aquest gremi, el sindicat plantejava reivindicacions totalment abusives i insensates), a continuació va apel·lar a la legislació del Congrés sobre el dret de vaga, que és limitat per als empleats públics quan el seu exercici pugui afectar la seguretat dels ciutadans, i va comminar els controladors a tornar en quaranta-vuit hores als seus llocs de feina, sota amenaça de perdre'ls si no ho feien. Només 1.200 dels 12.800 controladors que operaven aleshores als EUA van fer cas de l'advertiment presidencial, mentre que la resta van ser acomiadats sense contemplacions i de manera fulminant. Van passar alguns anys una mica complicats per a la navegació aèria americana, perquè va caldre formar nous controladors i mentrestant suplir amb els seus equivalents militars els que havien estat cessats, però mai més a ningú se li ha acudit llençar-li al govern dels EUA un vaitot disfressat de reivindicació laboral: tant és així, que el sindicat de controladors aeris va desaparèixer d'aquell país ja fa anys.

Hi haurà qui m'objecti que Ronald Reagan no és recordat precisament com a un referent a seguir. Jo tampoc l'enyoro, però crec que aquí va fer senzillament el que calia fer. És lícit preguntar-se si les negociacions s'havien dut a terme per part de l'administració amb tota l'habilitat i l'eficàcia exigibles. També ho és, de lícit, interrogar-se per quina olor fan els núvols. Però la qüestió és que, sigui quina sigui la història i el grau d'encert que s'hagi acumulat en un conflicte d'interessos entre l'Estat i un col·lectiu concret, mai serà admissible que tot plegat desemboqui en un xantatge llampant i evident, formulat damunt les esllomades esquenes de la ciutadania.

A mi tampoc em fa ni mica de gràcia sentir expressions com "estat d'alarma" en boca del vicepresident d'un govern espanyol, i espero que quan el lector amable llegeixi aquest article ja hagi estat aixecada una mesura tan inquietant. Però és innegable que Pepiño Blanco té raó quan diu que aquesta va ser la solució al problema, i que si no s'hagués tirat per aquest camí, a hores d'ara continuaríem en ple col·lapse, acumulant pèrdues i desgràcies. Hi estaven disposats. Esperem que ara no li tremoli la mà a ningú a l'hora d'enviar tant de personal com calgui a cantar el blues del controlador cessant. Per cert, fins i tot Ronald Reagan va entendre que qui s'havia de posar al capdavant d'una situació tan delicada era la primera autoritat del govern: déu-n'hi-do com hi va de falaguer, Rubalcaba, a ser califa en lloc del califa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT