Publicitat
Publicitat

Elogi de la bicicleta

La setmana ens ha regalat una petita allau de propostes estalviadores per fer front a la crisi energètica. La més forassenyada, des del meu punt de vista, és la que plantegen tant l'Agència Internacional de l'Energia com la Federación Española de Municipios y Provincias de restringir el trànsit de vehicles a les ciutats en dies alterns segons el número, parell o senar, de la matrícula. Aquesta mesura ja es duu a terme en ciutats com Atenes o Sao Paulo, i s'aplica a les ciutats italianes i franceses en casos d'emergència, quan els nivells de contaminació superen amb escreix els límits permesos.

Londres, per la seva banda, ja fa temps que va optar pel peatge urbà. El centre de la ciutat és ple de càmeres que enregistren les matrícules dels cotxes que hi circulen. Els propietaris dels vehicles que han estat enregistrats entrant, sortint o desplaçant-se per la zona, han de pagar una tarifa d'uns 10 euros al dia. Estocolm té un sistema semblant.

A Berlín, tots els cotxes que volen transitar per la ciutat han de passar una revisió (de pagament) que en certifica el nivell d'emissions de CO i els adjudica un adhesiu d'un color determinat. Els vehicles amb emissions baixes poden transitar per tota la ciutat, mentre que els vehicles amb emissions de CO més altes tenen prohibit l'accés a determinades àrees. Als accessos a la ciutat hi ha aparcaments dissuasoris.

Tots aquests exemples persegueixen realment tres objectius diferents però relacionats: reduir el consum d'energies no renovables, disminuir la contaminació i millorar la mobilitat al centre de les ciutats. Cada ciutat que ha imposat alguna d'aquestes mesures restrictives ho ha fet per aconseguir com a mínim un d'aquests tres objectius.

Dos d'ells, la contaminació i la dependència del petroli, començaran a ser història quan el cotxe elèctric aconsegueixi imposar-se. Però ja se sap que per arribar-hi s'hauran d'enderrocar moltes barreres, la majoria posades per les petrolieres, els mateixos fabricants de cotxes i alguns governs. Per tenir una visió de per què encara no anem tots amb cotxes elèctrics ràpids, atractius i pràctics, recomano el documental Who killed the electric car? (Chris Paine, 2006). Doncs bé, quan els interessos polítics, automobilístics i petroliers mundials s'alineïn, potser finalment aconseguirem que el cotxe elèctric es generalitzi, i així respirarem un aire més net i gaudirem d'una economia més sana. Mentrestant, es poden dur a terme campanyes dirigides a millorar la mobilitat. Perquè una cosa és clara: des que les ciutats s'han verticalitzat, no hi ha espai perquè tots els residents hi circulin alhora amb vehicle privat. La ciutat del futur és una ciutat amb menys cotxes.

També hi ha exemples europeus de centres urbans que, sense penalitzar o restringir, aconsegueixen una afluència de cotxes reduïda. A Amsterdam, per exemple, el fet que la ciutat no tingui una infraestructura de carrers amples que permetin una circulació de vehicles fluida, encoratja els automobilistes a deixar els cotxes als aparcaments dissuasoris, on es pot aparcar tot el dia per 8 euros, amb bitllets de transport públic o el lloguer de dues bicicletes incloses en el preu.

La infraestructura d'aparcaments dissuasoris es repeteix amb eficàcia arreu d'Europa. També a Catalunya ja se'n pot trobar algun exemple. Ara falta Barcelona: cal crear aparcaments als accessos de la ciutat (on els que vénen de fora puguin deixar els cotxes), mentre es fomenta la bicicleta i el transport públic, tant per als de fora com per als residents.

Sortosament, la nostra capital ha anat canviant. Fa dotze anys, amb prou feines t'hi topaves amb una bicicleta, avui en dia el Bicing i les bicis particulars abunden en el paisatge urbà. I ja va bé, perquè la bicicleta és pràctica: ocupa poc, no gasta gens i és saludable. Si tots els que van al gimnàs per pujar a una bicicleta estàtica, n'agafessin una de veritat, per exemple, un dia a la setmana, i deixessin el cotxe a l'aparcament, potser ja notaríem una lleu davallada de l'embús barceloní. Ens calen més bicicletes. Cada ciclista que pedala podria ser un cotxe menys a l'asfalt. Però també ens cal millorar la infraestructura de carrils bici i, sobretot, ens cal el suport de l'Ajuntament. Perquè fins ara s'han fet campanyes de Bicivisme i han amenaçat els ciclistes amb multes, tot dient allò de "A Barcelona tot hi cap, però no tot s'hi val". Però als vianants, ningú els ha explicat encara que, des de fa un temps, als semàfors hi ha dos passos diferenciats: el dels ciclistes i el dels vianants.

Cal que Barcelona es comenci a mirar el col·lectiu de ciclistes més com a aliats en la lluita contra la pol·lució i els embussos, i menys com un grup incontrolat d'eixelebrats que posen en perill els vianants. Cal que, a part de cantar-los els deures, l'Ajuntament treballi per protegir els drets dels ciclistes. Però, sobretot, cal que es conscienciï els vianants que la bicicleta, cent anys després, ha tornat a formar part del nostre paisatge urbà, i que convé que s'hi quedi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT