Publicitat
Publicitat

Encertada, defectuosa, inoportuna

Així podríem qualificar la llei que, encara en fase de projecte, constituirà la versió catalana del fiscal compact que subscriuen els estats membres de l'eurozona. La llei pretén anar posant límit als desequilibris fiscals en la Unió estipulant que el dèficit estructural d'un estat membre no podrà sobrepassar el 0,5 per cent del producte interior brut corresponent (el 0,14 per cent en la versió catalana, més exigent). A grans trets, la idea és encertada, perquè no és sa que any rere any una administració gasti més que els recursos que obté. Cal no oblidar, no obstant, que de vegades és la despesa privada la responsable d'un desequilibri: en el cas espanyol, sota la llosa del deute que tant ens pesa no s'hi han de buscar tant aeroports buits i línies d'AVE inútils com desenes de milers de pisos que avui no tenen comprador a la vista.

La instrumentació és defectuosa, perquè el test que permet determinar qui compleix la llei i qui no es basa en el càlcul del dèficit estructural. El concepte és senzill: el dèficit (o superàvit) estructural és el que presenta una economia en un any ni gaire bo ni gaire dolent, és a dir, quan està creixent a velocitat de creuer, al que s'anomena de vegades taxa de creixement tendencial. Per aplicar la llei n'hi ha prou dividint la xifra de dèficit de l'any pel PIB estructural corresponent. Si la desviació és superior al 0,5 (o al 0,14) per cent, el país incompleix la llei i pot fer-se mereixedor d'una sanció. Però, si el concepte és senzill, la seva concreció pràctica és gairebé impossible, perquè ningú sap si la taxa tendencial de creixement de la nostra economia és l'1, el 2,5 o el 3,1416; per altra banda, cal mesurar el PIB amb molta precisió, ja que les desviacions tolerades són molt petites. I no es tracta d'una discussió acadèmica, perquè el resultat del test té repercussions pressupostàries immediates. Resulta difícil imaginar-se un govern i un Parlament sotmetent-se al dictat d'un algoritme de càlcul ideat per tècnics faltats de tota legitimitat política. De tot això s'ha de deduir que la llei no s'aplicarà en la seva forma actual: o passarà pel filtre d'una d'aquelles comissions d'experts tan en voga, o el seu text final serà com allò que Juan de Mairena anomenava la regla perfecta: aquella que només conté excepcions.

No crec que legislar a cop de números hagi de tenir gaire èxit. Diuen que hi ha països en què un número és l'expressió tangible d'un compromís ferm; aquí em sembla que ens ho prenem més aviat com un detall sense gaire importància, o, pitjor encara, com un drap vermell, o una barrera; i ja se sap que les barreres estan fetes per saltar-se-les. La instrumentació del projecte de llei de què parlem és la mostra d'una confiança gairebé ingènua en la possibilitat de reduir-ho tot a una expressió quantitativa, a la voluntat de plasmar-ho tot en un número. Aquesta confiança ve, esclar, de l'àmbit de la ciència, que s'ocupa del que és mesurable, i és la pretensió d'identificar pensament racional i pensament científic el que la converteix en una dictadura. El culte a la quantitat és també horror o menyspreu cap a la varietat d'aspectes qualitatius que presenta qualsevol cosa; aquesta omissió semblaria tenir conseqüències especialment nocives quan es tracta d'arbitrar conflictes entre persones, i no hi ha dubte que la confecció d'un pressupost no és altra cosa que un arbitratge interminable entre exigències contraposades. En aquest arbitratge no hauríem de tenir por d'introduir-hi aspectes no mesurables: si, tot i que pugui haver-hi dos objectes molt semblants entre si, en realitat no n'hi ha dos d'idèntics, encara menys podem parlar de situacions idèntiques o de persones idèntiques. No és el mateix retallar un milió d'euros en educació que en obres públiques; en educació superior que en secundària; en un institut de poble que en una escola concertada a la ciutat; en aquesta escola que en la del costat... Per què seguir? I no obstant, la legislació per xifres ens porta, de manera insensible, a atendre només al número.

Per acabar, la llei és inoportuna: si bé és cert que la moderació pressupostària és convenient, també ho és que una profunda recessió no és el millor moment per començar a aplicar-la. Una mica més de despesa no portaria més creixement, però permetria alleujar moltes situacions angoixants que necessiten la nostra atenció. Per desgràcia, el moment ens ha vingut imposat pels nostres creditors i no tenim ni veu ni vot en l'assumpte. És possible que en el futur necessitem una mica de flexibilitat. Si volem obtenir-la, haurem d'haver fet la impressió d'estar fent tots els esforços possibles. Per això crec que és bona la decisió del govern de la Generalitat de fixar-se un límit més exigent que el comú. Per això, i perquè em sembla que no hauríem d'oblidar que la vocació primera del catalanisme va ser que Catalunya servís d'exemple a la resta d'Espanya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT