Publicitat
Publicitat

Esgotament de caixes

La polèmica del PER ha posat de manifest la difícil relació fiscal entre Catalunya i Espanya. Res que no sabéssim. La novetat és la dúctil adaptació del pensament únic espanyol.

Han canviat el mite que justifica l'espoli fiscal. En un principi va ser el mercat: gràcies al mercat domesticat a cop d'aranzel, els catalans es van fer rics. Per què altres regions no van aprofitar el mateix mercat per enriquir-se, el mite no ho diu. Esgotat aquest raonament -el mercat es va fer global-, el següent mite va dir que l'esforç de centenars de milers d'espanyols del sud i de ponent van construir Catalunya. Res de més cert, però Catalunya els va donar un futur que no tenien a les seves terres, cosa que deixa la partida en empat. Això tampoc es diu. El mite d'avui és que els catalans es veuen forçats a retallar perquè malversen els diners en coses identitàries com la televisió, les ambaixades o els consells comarcals. Amb més diners, vénen a dir-nos, faríem encara més tonteries.

Aquest argument és especialment pervers perquè no té en compte que Catalunya posa els diners en el que vol perquè la riquesa surt d'aquí. Espanya paga una televisió pública (sense publicitat per pressió de les privades i sense cànon per frivolitat de Zapatero), unes ambaixades esquerpes amb les necessitats de Catalunya i una planificació d'infrastructures demencial en part amb els calés dels catalans. Financem un estat que ens és hostil. I financem onze comunitats autònomes que, de moment, no es retallen ni les ungles, sigui per inconsciència, sigui per càlcul electoral, tant li fa. I resulta que, sent aquest el panorama, a Catalunya hi comença a haver massa gent que pateix. I les retallades ja toquen carn. Una part és culpa de qui mou la tisora -el conseller Boi Ruiz ha demostrat tenir la sensibilitat d'un bisó estabornit- i una altra part és culpa de la moral puritana dels catalans, que fa que siguin els primers a assumir responsabilitats, no davant d'Espanya, sinó davant de l'Europa en què s'emmirallen.

El problema de retallar massa i fer-ho massa de pressa és que no permet corregir les pràctiques de malversació. Aquí s'ha malversat com a tot arreu, excepte per una cosa: no es va fer per treure pit davant de ningú, ni per ser més que el veí, sinó per servir millor unes necessitats socials que estan en l'ADN de Catalunya. Tinguem en compte això. Es van llençar literalment els diners però darrere del concepte -un bon tros frívol- que més recursos equivalia a millors resultats en les polítiques socials. Això no és el mateix que fer una aeroport on no hi ha trànsit perquè els veïns tenen aeroport, ni és el mateix que fer un parc temàtic o un circuit a veure si esgarrapes el públic a les instal·lacions catalanes.

El nostre problema era que, quan els resultats no s'adeien amb els recursos esmerçats, la resposta continuava sent més recursos i no millor planificació, control de la demanda sanitària o repensar el sistema educatiu. Tot es feia de pressa i es feia amb una certa predilecció per la pedra i la grandiloqüència. Diuen els que s'ho han mirat, que el tram central de L9 no afegirà usuaris, sinó que els redistribuirà, però l'obra la pagarem fins al 2040 i aturar de moment les màquines sembla un pecat dels grossos. No és més justa la societat que reparteix més ajudes a tort i a dret, sinó aquella que és capaç d'obrir camins perquè cadascú procuri per si mateix, però això reclama un projecte de desenvolupament i uns recursos que Catalunya no té. No és més intel·ligent la societat que més inverteix en serveis si aquests no són eficients, avaluats i continguts. La societat justa i intel·ligent és la que té futur, no tan sols perquè se'l treballa sinó també perquè s'ha llaurat un entorn que li permet el desenvolupament. No és prudent la societat que accepta la submissió i retalla perquè no sap procurar-se un altre marc de funcionament. Catalunya arrossega el pes mort de l'economia improductiva espanyola, tan acostumada a la subvenció com els jornalers del PER. Tots els indicis són que vénen mals temps per a l'autonomia i, vist des d'Espanya, l'única autonomia a perseguir és la catalana, perquè és la simbòlica. I és l'odiada. I és l'autonomia de la identitat més forta i més arrelada socialment, i per aquí també vindrà l'escomesa.

Artur Mas ha aconseguit posar el pacte fiscal al centre del debat, fins al punt que el PSC, que va començar la legislatura dient que el sistema no s'havia de tocar perquè encara no ho havia donat tot de si, ara s'ha tret de la màniga un pacte fiscal federal que mai sortirà del model actual. Dues coses, però. L'una, que potser és el moment de dir que Catalunya ja ha estat prou solidària i que ara toca un període de reconstrucció nacional que aporti a la solidaritat el mateix que hi aporten els bascos, és a dir, zero. I la segona és que, sigui quin sigui el resultat del pacte, igual que els bascos, hem de continuar avançant cap a allò que Mas en diu "dret a decidir", perquè la relació amb Espanya està viciada d'origen i d'història, i aquestes coses no es recomponen. No són els diners, president, és l'esperit. I l'esperit no es pacta.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT