Publicitat
Publicitat

Els Estats Units? Pregunteu-l'hi a Letterman

De tant en tant llegim als diaris elogis sobre com n'és de bo el presentador de televisió nord-americà David Letterman, i el seu talk show , Late Show With David Letterman , es pot veure actualment a Itàlia per Rai 5. És evident que aquests entusiastes de Letterman mai no han vist aquell fabulós personatge que era Johnny Carson (va ser en ell, crec, en qui es va inspirar Maurizio Costanzo quan va inaugurar la versió italiana del gènere del talk show ). Carson va presentar el seu The Tonight Show de l'NBC des del 1958 fins al 1992. Era un gran espectacle d'ironia, d'enginy i picades d'ullet; comparat amb Carson, Letterman és més sec i expeditiu.

L'última vegada que el vaig veure, Letterman entrevistava algú que havia escrit un llibre sobre la crisi del Pròxim Orient. Va començar a preguntar al convidat per quines raons (llevat de les recents insurreccions de Tunísia i d'Egipte) els pobles àrabs acceptaven de viure sota dictadors o xeics que creixen i s'enriqueixen a costa de les reserves de petroli i que mantenen els seus súbdits sotmesos econòmicament i políticament.

¿Però com és -va demanar Letterman- que aquesta gent accepta el seu destí d'aquesta manera? En canvi, els Pares Pelegrins, quan van sentir que a l'Anglaterra del 1620 eren conculcats els seus drets de puritans, van enllestir el Mayflower , van emigrar cap a Amèrica i van fundar a Nova Anglaterra el primer nucli d'un país democràtic.

L'entrevistat es va quedar tan parat que amb prou feines va poder articular una de les respostes més evidents: els Pares Pelegrins eren quatre gats (em sembla que eren 102) i disposaven d'un continent encara buit, mentre que els pobres musulmans són milions i milions, i amb sort poden emigrar a països i ciutats superpoblades que n'acullen amb dificultats algunes desenes de milers. Jo hi afegiria que els pelegrins eren un grup de persones força adaptades als temps moderns en una Anglaterra (l' habeas corpus es proclamaria cinquanta anys més tard al Parlament anglès), on ja tenien una noció del que són els drets polítics d'un ciutadà. ¿Com pot creure algú que podria passar el mateix amb unes ingents poblacions que no només no saben cap a on anar, sinó que, lluny de poder-se permetre un Mayflower , només poden posar-se en mans de vés a saber quin traficant sense escrúpols i que, d'altra banda, no estan en conflicte amb la seva confessió religiosa ni tenen cap noció del que pot ser la democràcia d'estil occidental?

Sentint aquell diàleg vaig quedar bocabadat. ¿Com pot ser que algú que hauria d'ajudar amb la seva entrevista a comprendre millor el món en què vivim tingui unes idees tan infantils sobre el que hi ha més enllà dels Estats Units? Però Letterman expressava la mentalitat normal no dels intel·lectuals americans, sinó de la immensa massa que viu a l'interior del país i que llegeix la premsa local on parlen del naixement a la rodalia d'un vedell amb dos caps i donen nocions vagues sobre la resta del planeta, i on no hi arriba The New York Times , o només es pot comprar dues vegades més car en alguns llocs selectes. Llocs on, quan les conferències telefòniques a llarga distància havien de passar per centraleta, una operadora a qui algú havia demanat una conferència amb Roma, després de demanar en quina Roma exactament (perquè n'hi ha una a Geòrgia, una a l'estat de Nova York, una a Indiana, una a Tennessee i encara alguna altra no recordo on), quedava parada d'assabentar-se que n'hi havia encara una altra a Itàlia.

D'altra banda, fa uns anys, en un Congrés a Florència, una persona que treballava per al Pentàgon o per a la Casa Blanca, després d'assaborir un peix excel·lent i d'assabentar-se que l'havien pescat al Mediterrani, va preguntar si el Mediterrani era un salt lake , un llac salat.

De vegades no s'entén com un polític nord-americà mitjà (que fins i tot pot arribar on va arribar Bush) pot cometre tants errors quan tracta amb Europa, l'Àfrica o l'Àsia. Pregunteu-l'hi a Letterman.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT