Estimats cretins

COMUNITAT. Espanya, sin ir más lejos -com deia el vell eslògan-, és un exemple de comunitat nacional que existeix per damunt d’esquerdes territorials, socials i morals. La fortalesa d’Espanya com a unitat rau en el fet que Paco Marhuenda i Pablo Iglesias es diuen el nom del porc, i es desitgen el pitjor, però ni els passa pel cap tenir passaports diferents. Un estat no és un club social, ni una penya gastronòmica, sinó un artefacte de gestió de la pluralitat, que funciona gràcies a un superior sentiment de pertinença. Espanya ha demostrat que es pot malviure amb una crisi existencial de segles. Els escriptors s’han dolgut d’Espanya, se n’han compadit, se’ls ha glaçat el cor, n’han fugit nord enllà, però des dels afrancesados de fa dos segles ningú ha gosat dir que Espanya és tan desastre que hauria de ser gestionada des de fora. “Considero poc digne de la supèrbia espanyola demanar sempre caritat”, va escriure Stendhal. I ell no sabia res dels Fons de Cohesió.

UTILITARISME. A Catalunya, les disfuncions, les derrotes i una secular tendència a l’individualisme han donat forma a un patriotisme utilitari, que ha estat la clau de volta del discurs de les forces centrals del país des dels temps del proteccionisme. En el cas de CiU era el peix al cove. En el cas del PSC consistia a apel·lar al catalanisme per mantenir el PSOE a la Moncloa. Fer de Catalunya una palanca de poder, un model que ara intenten imitar els comuns. La independència era vista amb simpatia quan era un horitzó irreal al qual s’apel·lava per negociar amb més força. Ara que és una possibilitat tangible, tot són pegues. “Podria ser independentista ara mateix. Però d’una altra independència, no d’ aquesta ”, va dir fa uns dies Rosa Regàs, escriptora i votant d’En Comú Podem. La pretensió de fer un estat a mida, governat pels teus i deixant-ne fora els altres, es podria qualificar d’infantil si no sabéssim que, en el fons, és una coartada per no alterar el tauler de joc espanyol, única realitat indiscutible, encara que hi governi la pitjor versió del PP.

NACIÓ. La nació pot ser una llengua, una unidad de destino o un referèndum quotidià, segons el pensador de capçalera que cadascú tingui, però el cert és que l’analogia més perfecta és la de la família o la comunitat de veïns diversa i en contínua baralla, condemnada a prendre decisions col·lectives ja sigui per interès, per proximitat o per necessitat. La nació és una colla d’arreplegats que s’entenen pel fet de compartir un espai i unes dificultats, uns amors i uns menyspreus. Hi ha una certa mena d’odi que només sorgeix entre compatriotes. Encara que tot el camp sigui un clam i una bandera ens agermani, cap pensador amb una mica de senderi us dirà que una nació és un col·lectiu de persones que es cauen bé. Afortunadament, no cal estimar els cretins amb els quals hem de compartir passaport. Ni cal “renunciar a Velázquez” per tenir un passaport català, com va dir Miquel Iceta, just abans de posar-se a ballar Queen sense ser anglès ni pretendre-ho.