Publicitat
Publicitat

Final de trajecte

A començament dels anys vuitanta, en els primers anys de la Generalitat del president Pujol, es deia -gairebé com una broma- que la institució estava encantada cada vegada que hi havia una manifestació a la plaça de Sant Jaume: era un certificat que els catalans pensaven que allà hi havia el seu govern, el govern a qui havien de reclamar i a qui es podien queixar, l'expressió d'un poder polític que afectava la seva vida quotidiana. Des del primer moment, la Generalitat no volia ser l'administració autonòmica catalana, sinó el govern de Catalunya. De vegades això tenia un punt de ficció, d'acte de voluntat més que no pas de descripció de la realitat. Però la voluntat tiba la realitat.

A hores d'ara, la Generalitat no té a les seves mans les eines polítiques i econòmiques necessàries per exercir de govern de Catalunya, per ser l'interlocutor de les aspiracions i dels problemes dels catalans. Potser no les ha tingut mai del tot, però hi ha hagut en els últims anys fets i processos que porten inevitablement a un final de trajecte, a la impossibilitat de mantenir aquesta situació: o la Generalitat obté aquestes eines i pot exercir de govern de Catalunya o ha de dir als ciutadans que no les té i que no pot exercir aquest paper, encara que vulgui. Quan algú es manifesti a la plaça de Sant Jaume per reclamar a la Generalitat alguna cosa important, alguna cosa decisiva en la seva pròpia vida, la Generalitat li haurà de dir -si no té les eines imprescindibles per negociar-ho- que s'ha manifestat en un lloc equivocat, que això és en un altre lloc.

Aquesta dificultat afegida per exercir com a govern de Catalunya té causes polítiques i econòmiques que van lligades. En les polítiques, la sentència del Constitucional sobre l'Estatut va posar uns límits considerables a l'exercici de competències bàsiques. Però ha estat sobretot la crisi econòmica el que ha convertit la situació en insostenible. Un dèficit fiscal que en temps de bonança podia ser injust però suportable a hores d'ara és injust i a més insuportable. Si la Generalitat té problemes per arribar a final de mes, si ha confiat que el fet d'avançar-se i excel·lir en els ajustaments i les austeritats tindria premi i no càstig, si els pressupostos generals de l'Estat no paguen el que deuen i reparteixen la inversió d'una forma molt discutible, els marges de maniobra per exercir de govern de Catlaunya són cada vegada menors.

En aquests moments hi ha sectors a Catalunya que han arribat a un punt crític. Ja sabem que l'austeritat dels pressupostos públics ha vingut per quedar-se i que no es tornarà a situacions anteriors. Amb tot, hi ha sectors que poden sobreviure un any o dos amb pressupostos públics molt ajustats, però que necessitaran en algun moment, aviat, inversió i recursos per ser eficaços i competitius. Penso en el món de la cultura, per exemple. Són sectors en un cert sentit nuclears. Altres sectors ho són des de la perspectiva econòmica. Hi ha infraestructures parades que a mitjà termini són imprescindibles. Totes aquestes necessitats del país aniran, per dir-ho així, a parlar amb el propi govern, amb el govern de la Generalitat. Es manifestaran a la plaça de Sant Jaume, i és bo que sigui així. I probablement en molts casos tindran la complicitat del govern de Catalunya. Seran compresos i les seves preocupacions seran compartides. Però, tal com estan les coses, no se'ls podrà donar la resposta que necessiten.

Quan va haver-hi el canvi de govern a Espanya, alguns prometien un replantejament polític de fons: l'estat de les autonomies amb el cafè per a tothom no té sentit, però podia haver-hi una contraoferta interessant per a Catalunya, sobretot en el terreny econòmic, més que en l'identitari. Els pressupostos de l'Estat d'aquest any no van en aquesta direcció. Al contrari. La política continua sent carregar sobre les autonomies i la seva despesa els costos de l'austeritat obligada i necessària. I continua sent un repartiment desigual i injust de les càrregues i de les inversions.

Hem arribat a un final de trajecte. O hi ha un replantejament de fons que doti la Generalitat de les eines econòmiques i polítiques, fiscals i competencials per exercir de govern de Catalunya, o no podrà ser res més que una adminsitració autonòmica, és a dir, una eina de descentralització administrativa. O la Generalitat pot donar una resposta austera però raonable als sectors del país que la demanen, o és el seu interlocutor, o té marge de maniobra per invertir i per actuar, o serà una diputació provincial. No serà percebuda pels catalans com el seu govern. No hi haurà manifestacions a la plaça de Sant Jaume, com no n'hi ha davant de la Diputació: la gent agafarà el tren per anar a manifestar-se a Madrid. Això és el pacte fiscal, esclar. Però no és només el pacte fiscal. És economia i és política. És un replantejament a fons. El final d'un trajecte.

De vegades la gent que ve de fora ens pregunta, als catalans, si passaran coses en els pròxims mesos. Jo els responc que estic convençut que passaran en el termini d'un any. No sé quines. I poden no ser bones. Però passaran. Per una senzilla raó: perquè allà on som no ens hi podem quedar. Hi ha un decalatge insostenible entre les expectatives i les possibilitats. Un any. I trajecte nou.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT