Publicitat
Publicitat

Fins demà, fins al març, fins (a) l'any que ve

Avui tornem a la gramàtica amb l'ús de fins i fins a . Una vella recepta diu: la a hi va si, en absència de fins , també hi aniria. "Arriba a la nit " fa que escriguem "No arriba fins a la nit ". I "Arriba demà ", "No arriba fins demà ". Però té excepcions. Tot i "Marxo el dia 30 " o "Va morir el 1930 " escrivim "No marxo fins al dia 30 " i "Va viure fins al 1930 ". I, encara que mesos i estacions van amb a o sense segons estiguin determinats o no (a l'hivern però l'hivern que ve ), tant escrivim fins a l'hivern com fins a l'hivern que ve .

Jo ho simplificaria dient que davant article escrivim sempre fins a . Per tant, només escriuria fins el ( la, els, les ) quan fins és adverbi i equival a fins i tot . Així doncs, contra el criteri de Fabra escriuria "fins a la setmana entrant"; contra el d'Albert Jané, "No comença fins al dia 15"; i contra l'Optimot, "fins a l'any que ve". Em semblen criteris que compliquen innecessàriament la norma.

I, igual que en el cas de cap i cap a , escriuria fins a davant els demostratius ( fins a aquell moment, fins a aquell lloc ). En aquest punt hi ha tant de desconcert que l'Optimot és més heterodox que l'ésAdir: el primer afirma que la solució més habitual és mantenir la a i el segon la fa caure. I ja com a píndola final recordeu que sempre és fins a davant d'infinitiu i sempre fins davant altres temps verbals, preposicions, conjuncions i adverbis.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT