Publicitat
Publicitat

Tenim temps mentre Grècia aguanti

La banca prestava a Grècia tot el que li calia fins que un dia va descobrir que aquell deute era massa arriscat i que no en volia més sinó menys. La banca sempre ha estat així: vel·leïtosa i gregària. Com que Grècia és incapaç d'exportar prou per fer front ni a les seves importacions ni molt menys al servei del seu colossal deute, les institucions públiques internacionals (o sigui, vostè i jo, soferts contribuents) han sortit al seu rescat prestant-li el que la banca privada li nega (100.000 milions d'euros en una primera fase, 130.000 en una segona...) i forçant que els creditors (els bancs que fa temps li van prestar els diners) acceptin una quitança ordenada de part del deute (21% en un primer moment, 50% després, l'equivalent al 75% finalment... finalment?). Mentrestant, aquestes mateixes institucions exigeixen que Grècia faci reformes per no haver de necessitar més préstecs i, si és possible, perquè torni una part del que deu: que gasti menys i que ingressi més. Ara bé, quan un individu decideix fer estalvis, la cosa és clara: gasta menys i automàticament la seva situació millora. No passa el mateix amb els països: quan el govern i el conjunt dels particulars decideixen gastar menys, l'economia es contreu, l'atur puja i les coses, de moment, empitjoren; és el que està passant a Grècia. Ara bé, si l'austeritat no és solució, tampoc no ho és el contrari. És impossible resoldre els problemes de Grècia sense resoldre la seva manca de competitivitat, cosa que implica que els grecs produeixin més, millor i més barat. De moment, el que estan fent és treballar menys (l'atur augmenta); treballar millor és possible, però requereix canvis culturals, organitzatius i d'inversió en mitjans productius que resulten impossibles a curt termini. Per tant, Grècia només té el camí de produir més barat. Com es pot aconseguir? La manera difícil, que és la que s'està portant a terme, és reduir els salaris. La manera fàcil és devaluar, cosa que exigeix la sortida de l'euro. Mentre les autoritats proclamen que la sortida de l'euro de Grècia és una il·lusió, sembla que el que és una il·lusió és pretendre que Grècia se'n surti sense portar-la a terme.

Per tant, hem de considerar com a molt probable que Grècia abandoni l'euro i recuperi el dracma. Això permetria a Grècia devaluar: n'hi ha prou que el Parlament grec legisli que els euros es canviaran per dracmes i que tots els contractes en euros han de ser reescrits en aquesta moneda, que passaria a valdre, posem per cas, 50 cèntims d'euro. La maniobra obre un sens fi de dificultats pràctiques: des de com garantir el subministrament de petroli fins a què es fa amb els dipòsits en euros de residents estrangers en sucursals bancàries estrangeres, però el procés podria ser relativament ràpid i ordenat si Grècia disposés d'un lideratge amb una sòlida legitimitat i d'una societat disciplinada. En absència d'aquestes dues condicions, el procés serà lent, caòtic i conflictiu. En qualsevol cas, amb més o menys dolor, la sortida de l'euro és la solució de Grècia: les empreses exportadores experimentarien una empenta formidable i el país es tornaria a posar en marxa.

Si tard o d'hora Grècia ha de sortir de l'euro, per què les autoritats comunitàries estan allargant la seva agonia a base de subministrar-li recursos? Hi ha tres explicacions possibles: a) les autoritats estan convençudes que els grecs aconseguiran recuperar la competitivitat si se'ls dóna temps i bons consells, b) les autoritats no creuen que Grècia recuperi la competitivitat dins de l'euro per molt de temps que se li doni però en volen donar als bancs creditors (principalment francesos i alemanys) perquè generin beneficis per fer front a la pèrdua que hauran de reconèixer el dia que Grècia abandoni l'euro, i c) les autoritats no estan preocupades pels bancs francesos i alemanys (ni Merkel ni l'opinió pública alemanya simpatitzen amb la banca) sinó per l'euro, i el que estan fent és donar temps a Itàlia i Espanya perquè posin en ordre els seus assumptes abans que la crisi grega esclati, perquè si Grècia cau la lectura que se'n farà és que també ho poden fer d'altres que experimentin dèficits rebels.

La setmana passada Rajoy va reptar la Unió Europea anunciant un dèficit per al 2012 superior al compromès anteriorment. L'opinió pública va contenir la respiració esperant la reacció dels països del nord, que no s'ha produït. Un joc de nens comparat amb el que passarà el dia que els mercats financers acabin de convèncer-se que Espanya pot, com Grècia, acabar havent de sortir de l'euro i ens tanquin l'aixeta. Aquell dia haurem de triar: o sortir de l'euro o portar a terme de cop totes les reformes necessàries per demostrar que som capaços de quedar-nos-hi, per molta por que ens facin: des de simplificar el mapa municipal fins a reconsiderar totes les formes de subsidi. Estem dins l'euro però no som competitius. És com si fóssim a la finestra d'una casa en flames: no té sentit demanar temps; si hem de saltar, com més aviat millor, si ens hem de quedar, el que hem de fer és apagar el foc al més aviat possible. Sortir de l'euro o tallar els dèficits, però de seguida.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT