Per a en Francesc Garriga
Setmana de freds, setmana de morts. Fa un parell de dies ens va deixar Francesc Garriga Barata, que com s’ha dit merescudament era un dels gran poetes actuals en llengua catalana. M’explica Manuel Forcano, també magnífic poeta i gran amic de Garriga, que va morir a causa d’una suma inoportuna: l’edat d’en Francesc (vuitant-dos anys), el rigor de l’hivern i una pneumònia que va esgotar les forces que encara li quedaven.
No puc dir que fos un gran amic ni un deixeble de Francesc Garriga, ell que va cultivar tant totes dues categories. Però sí que puc afirmar que ens vàrem tractar amb cordialitat i fins i tot amb certa fraternitat, i que vàrem parlar sovint dels llibres seus i meus, tant si era per dir-ne bé com per dir-ne mal. En Garriga era així: no voltava, deia les coses tal com les pensava (això sí, després d’haver-les pensat molt i d’haver-les passat pels filtres dels seus coneixements i de la seva sensibilitat, tots dos molt vastos i afinats). I vàrem establir, gosaria dir, una excel·lent camaraderia. Ens agradava trobar-nos i xerrar una estona. Sovint per fer-nos la punyeta l’un a l’altre, però sempre amb un somriure a la cara. El seu, de somriure, era murri i a estones fins i tot implacable, però a la vegada sempre era càlid i invitador. Francesc Garriga, enamorat sincerament de la seva mare, era un exemple del do de l’hostatgia tal com l’explica Homer a l’Ilíada, un llibre que ell estimava especialment.
Com dic, el seu sentit de l’humor era implacable. Una vegada, prenent una copa en una plaça de Barcelona, ens va dir a en Manuel Forcano, a n’Hèctor Bofill i a mi: “Us penseu que sou iconoclastes, però només sou uns marranus ”. Passats els anys, és obvi que tenia tota la raó. En Manuel m’explica que els dies anteriors al seu decés es lamentava que el menjar de l’hospital fos tan dolent: “Pocs dinars que em queden i he de menjar d’aquesta manera”. Acompanyava el seu discret lament amb un gest vague de la mà que indicava que era conscient que ja tot s’acabava, com tantes vegades havia anunciat als seus poemes.
En Manuel Forcano li va dur a l’hospital, mig d’amagat, un plat de bolets que en Francesc Garriga es va cruspir amb gran alegria. Va ser el millor regal possible d’un amic a un altre amic en els darrers moments de la seva vida. Un plat de bolets. En certa manera, així eren els poemes d’en Francesc Garriga. Tendres, ocasionals i plens de vida, com els bolets. Una cosa essencialitzada i que expressa més del que és, i que desprèn aromes difícils de descriure però que donen sentit a la vida de qui els rep. Francesc Garriga Barata va escriure sempre el mateix llibre, però el va escriure cada vegada millor. Ens va donar a tots una lliçó d’humanitat, d’humor i d’hedonisme. Tres hacs que acondueixen cap a la hac definitiva, que no és la d’humanisme (un eufemisme com un altre) sinó la hac d’humanitat. Ens queden cada dia menys mestres, però tindrem per sempre les seves paraules. El meu agraïment i respecte incondicionals a Francesc Garriga Barata.
