Publicitat
Publicitat

Francesc Pujols i la ciència

Francesc Pujols, que va morir avui fa 53 anys, va forjar la ciència general de l’existència al seu Concepte general de la ciència catalana, del 1918, un sistema que després va anomenar hiparxiologia, amb antecedents com Llull i Sibiuda. Pujols havia llegit molt i paït bé; per exemple, els seus articles sobre Kant em van ajudar a copsar-li aspectes que abans no havia filat. L’objectiu d’aquestes ratlles és, però, reflexionar sobre la caracterització pujolsiana de la hiparxiologia com a “ciència general mostrant els trets de les ciències particulars” que són -diu i ho diu bé- observació i experimentació. El que no diu és que cal que la primera sigui sistemàtica i la segona controlada, uns aspectes típics de les ciències. Què pot ser una ciència general de l’existència més enllà del fet que, primer, ha de ser ciència? ¿No hi havia i hi ha la biologia, que, tot i això, no diu res dels “esperits purs” de Pujols?

1. Hi ha tres coses de Pujols que no semblen gens científiques. La primera, que toca la línia de flotació del seu sistema, és la “llei de separació”, segons la qual la matèria tendeix a separar-se de l’esperit. ¿Amb quines observacions sistemàtiques i quins experiments controlats va poder Pujols detectar l’esperit i la seva separació de la matèria, que afirma que es va produint de menys a més i de la planta a l’home? ¿Com va detectar l’existència dels esperits purs, els àngels? ¿Tenia un sofisticat laboratori o com, si no, podia fer ciència general amb els trets de les ciències particulars? ¿Com fer ciència sense mesurar magnituds introduïdes amb algun model matemàtic, per simple que sigui, del fenomen corresponent?

La segona és un problema conceptual. Quan Pujols enuncia que ha deduït alguna cosa, què vol dir? La deducció comporta la necessitat de les conclusions en cas que les premisses siguin vàlides, com passa en la prova matemàtica; en dir, per exemple, “Sibiuda dedueix l’escala de la pedra i nosaltres ho hem fet de la planta”, Pujols només està dient que tots dos la conjecturen. Però, en la ciència, com s’ha dit, cal que les conjectures es basin en l’observació sistemàtica i l’experimentació controlada, cosa que Pujols ni tan sols insinua que hagi fet, malgrat que moltes vegades va dir que algun dia mostraria les proves del seu sistema. D’altra banda, al segle XIII, Llull, que va influir en gent com Bruno, Hobbes i Leibniz, va intentar deduir al seu Ars magna, gràcies a una màquina ideal i des de premisses teològiques, d’una manera que es podria veure com llunyanament algorísmica, deductiva. Pujols sembla que exemplifiqui el que va dir Russell: que el pensament pretesament filosòfic “consisteix a atribuir al món les propietats de les paraules” i, òbviament, atribuir no és deduir. Llegint-lo, no sembla que Pujols sabés la diferència entre conjecturar i deduir; una diferència coneguda des dels grecs i important en la ciència.

Finalment, la tercera es refereix a la seva idea de retocar l’escala “ontològica” de Sibiuda, provinent de la de Jacob i que, segons el Gènesi, permet als àngels pujar i baixar del cel a la terra. Ho va fer amb l’escala “ontobiològica”, que va de les plantes als àngels, passant per les persones. No m’hi entretindré, però als anys trenta ja en feia cinquanta que Charles Darwin era mort i Pujols, fins on he pogut veure, ni l’anomena, quan tot plegat té un tarannà evolutiu que, no obstant això, no té en compte ni l’evolució del sistema nerviós dels organismes vius. Cajal, Nobel el 1906, va morir el 1934. Cal afegir una cosa sobre el que Pujols diu de la matemàtica en algun article, entre el 1931 i el 1934, quan era ben sabut com havia evolucionat la matemàtica de l’antiguitat ençà. Pujols sembla que parli d’orella quan diu, per exemple, que la física és la “ciència prodigi dels nostres temps, com les matemàtiques ho van ésser dels temps antics”; tot i que està fora de dubte el prodigi de la física moderna, no sembla que, per ell, la matemàtica hagués passat dels grecs. A més a més, de la metamatemàtica -que, en primer lloc, és matemàtica i que ja estava en desenvolupament- no en diu ni piu, quan, si n’hagués sabut alguna cosa, li hauria pogut servir d’analogia sobre com podria ser una metaciència o ciència general que, almenys aparentment i per ell, no consistia sinó a afirmar que el seu pensament era científic, però sense seguir el mètode científic, que està basat en hipòtesis que cal sotmetre a les proves més dures en contra. Sembla que enraoni amb intuïcions que li vénen de mirar el món com un pensador medieval, a ull nu.

D’altra banda, Pujols no sembla que conegui el llibre de Boole del 1848 que va iniciar la representació del raonament pel càlcul booleà i que podria haver enllaçat amb Llull, ni tampoc un dels resultats més importants del pensament deductiu d’aleshores, el famós primer teorema de Gödel del 1929. Ni fa referència als Principia mathematica, de Whitehead i Russell, que, publicats entre el 1910 i el 1913, és a dir, abans del Concepte general, van ser una obra important en els mons matemàtic i filosòfic. Tampoc cita el Cercle de Viena (1928-1938), els membres del qual van lluitar per acostar la filosofia a la ciència. Es fa difícil veure Pujols com un pensador científic. Mostra un pensament conjectural i analògic, literari, del qual, parodiant Pirandello, es podria dir que consta de “paraules a la recerca d’alguna realitat” a què es puguin aplicar.

2. Pujols, però, mereix respecte; va ser un terratinent benestant, lletraferit, imaginatiu i influent que, com tanta gent il·lustrada d’aleshores, va mirar a través d’una finestra, la francesa, que no era l’única per guaitar la ciència; a més a més, a l’època hi havia importants científics i filòsofs de la ciència francesos, com Poincaré i Bachelard, tot i que no sembla que conegui la seva obra. Va mirar des d’una finestra diafragmada i no veu gent com Mach, Russell o Wittgenstein.

Pujols va intentar convèncer els catalans, ai las!, que som el poble escollit per “mostrar la veritat al món”, un fet que, si li va atorgar alguna fama a Catalunya, no el va apropar als cercles filosòfics, teològics o científics d’arreu del món. Així com Llull és una figura històrica estudiada, el “Pujols de la ciència general”, a qui la filosofia de la ciència no ha considerat, es manté com d’un interès dubtós. Un altre és el Pujols crític d’art, literat, periodista, assagista, conversador o, fins i tot, generador d’opinió social i política.

L’autor és excatedràtic a les universitats politècniques de Catalunya i Madrid

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT