Publicitat
Publicitat

La borsa o la vida

Les dones van en AVE / Bòsnia, Ruanda, Líbia

Les dones van en AVE

Ara sí que sortirem de la crisi. Ara sí que ens entendrem amb Madrid. S'han acabat els tòpics, els recels i una pedagogia que serveix de poc al país de Kiko Matamoros. Finalment, un grup d'empresaris de Madrid i Barcelona han creat el Fòrum Pont Aeri, un lobi que ha impulsat Enrique Lacalle perquè hi hagi més diàleg, més lideratge i per "teixir complicitats i llimar equidistàncies". Són tan equidistants que, perquè no hi hagi tibantors amb l'idioma (tot i que la primera reunió es va fer en castellà), li han posat un nom en anglès: The l eadership Shuttle . L'ambició en el nom. El poder, en els cognoms dels 30 escollits: César Alierta (Telefónica) Isak Andic (Mango), José Antich ( La Vanguardia ), Claudio Boada (Círculo de Empresarios), Antoni Brufau (Repsol), José Maria Castellano (ONO), Antonio Catalán (AC), Luis Conde (Seeliger y Conde), Emili Cuatrecasas (Cuatrecasas), Luis de Carlos (Uría Menéndez), Luis de Guindos (PwC), José Maria Entrecanales (Acciona), Francisco García (Anfac/Seat), Ignacio Garralda (Mútua Madrileña), Javier Godó (Grupo Godó), Antonio Hernández (Ebro Foods), Enrique Lacalle (BCN Metting Point), José M. Lara (Planeta), Alfonso Líbano (Cobega), Javier Monzón (Indra), Joan M. Nin (La Caixa), Florentino Pérez (Reial Madrid i ACS), Borja Prado (Endesa), Rodrigo Rato (Caja Madrid), Joan Rosell (CEOE), Sandro Rosell (Barça), Josep Sánchez Llibre (CiU), Manuel Torreblanca (Barceleuro), Antonio Vázquez (Iberia) i Josep M. Xercavins (Metrópolis).

30 cervells, 30 corbates, 60 camals... Per no dir collons. Ni una sola dona. Quina vergonya de Pont Aeri. Potser les dones van en AVE. Ja podem buscar equidistàncies entre ciutats mentre anem eixamplant diferències entre sexes.

Bòsnia, Ruanda, Líbia

Després, com sempre, vindran les lamentacions. El món es fa l'orni i deixa que Muammar al-Gaddafi, coronel-mòmia, dictador i terrorista sense remei, massacri l'oposició i cometi un genocidi del qual trigarem anys a saber la magnitud. La passivitat de la UE, de l'ONU, de l'OTAN, del G-8 frega el delicte. Es troben a París, s'abracen a l'Elisi, Sarkozy els prepara el sopar i, a l'hora dels petits fours , Hillary Clinton els demana que, pel cap baix, escoltin la petició de la Lliga Àrab de poder decretar l'espai d'exclusió aèria a Líbia de manera que Gaddafi no pugui continuar bombardejant la població. Però ni això. N'hi ha dos que diuen que no, tots miren cap a l'altra banda i se'n tornen xiulant, per dissimular la vergonya, cap al confort dels seus països.

Els límits de quan cal intervenir, o no, són molt prims. Hi ha precedents per pensar que entrar a rescatar un país és un error, però altres accions han salvat moltes vides i, al capdavall, potser es tracta d'això. A Líbia, per no esquitxar-se, hauran deixat que Gaddafi esclafi la revolta. Ni els atacs sistemàtics i generalitzats ni "els crims contra la humanitat" no han justificat la intervenció. I costa molt d'entendre. Per més negocis d'armes, per més petroli, per més enclavament estratègic, per més interessos que hi hagi pel mig, costa de creure en un poder que permet més Bòsnies i Ruandes que ens fan esquinçar les vestidures. Javier Solana explica que la comunitat internacional encara té capacitat de reacció a Líbia. Massa tard. A la mateixa hora que Solana parla a TV3, la Creu Roja marxa de Bengasi davant la imminència dels atacs de les forces gaddafistes. Perdut Bengasi, ja no queda res. Això sí, tots plorarem quan, temps a venir, Isabel Coixet en faci una pel·lícula.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT